De Martorell a París: el somni fet realitat de Karim Adduchi

BarcelonaTenia només cinc anys quan va arribar a Martorell. No sabia ni llegir ni escriure. No havia anat mai a escola. A Imzouren, un poble del nord del Marroc, havia crescut a casa, envoltat de dones: la seva mare, les tietes, les veïnes, que es passaven el dia cosint, perquè la mare era modista, i explicant històries. Però amb cinc anys va arribar el gran canvi quan la família va decidir marxar del país per reunir-se amb el pare, sastre d’ofici, que feia anys que treballava a Martorell. I així el Karim es va trobar assegut en una aula de l’Escola Els Convents, “perdut, sense entendre res”, tal com ell recorda: “Fins que em van donar un paper i uns llapis de colors”. A través del dibuix el Karim va trobar la manera d’expressar-se, “un refugi, un lloc per ser feliç”. “Els mestres van veure de seguida que allò m’agradava i em facilitava la integració, i per això em van animar a continuar dibuixant”, recorda el Karim assegut en un cafè del carrer Ferran de Barcelona, on ha vingut a passar uns dies.

Els professors van parlar amb els seus pares perquè l’apuntessin a una escola d’art, per potenciar-li aquell talent, i els pares van accedir-hi. “Des dels sis anys anava cada tarda a l’escola de dibuix, i m’encantava”, diu el Karim. “El dibuix era una manera d’evadir-me de la realitat, em permetia ser feliç”. Encara recorda, perquè el conserva, el primer dibuix que va fer a l’escola de Martorell. “Era l’arbre que hi havia al pati de casa, al Marroc”. I és que els primers esbossos eren sobretot reflexos del que havia deixat enrere, tot i que de mica en mica va començar a pintar la seva nova realitat, on es va acabar integrant bé. “Vaig aprendre català i castellà , vaig fer amics i vaig continuar estudiant”, diu el Karim, que als 18 anys va optar per anar a Barcelona a estudiar belles arts. Però abans, durant l’adolescència, va viure “el descobriment de l’art i la literatura”, explica, i allò va suposar una sacsejada vital per al jove Karim: “Em passava hores a la biblioteca, vaig descobrir Lorca i Oscar Wilde i estava fascinat per uns autors que desconeixia perquè a casa dels pares no sabien ni llegir ni escriure. Se’m va obrir un món fascinant”.

Una època “intensa”

“Als 18 anys vaig tenir la sensació que Martorell se m’havia quedat petit i me’n vaig anar a Barcelona a estudiar belles arts”. Recorda que va ser una època “molt intensa” de descobriment de la ciutat, de gaudir-ne passejant, dibuixant, fent fotografies, de sortir al matí i no tornar fins a la nit, i d’aprendre. I un cop acabada la carrera va tenir la sensació de trobar-se, per fi, en una zona de confort. “Coneixia la ciutat, tenia amics, tornava a casa sempre que volia, m’havia llicenciat... Però jo no volia coses fàcils, necessitava un repte que m’estimulés”. I per això va decidir marxar a estudiar a fora. Va presentar sol·licituds per anar a estudiar en escoles d’art a Londres, París i Amsterdam, i va ser en aquesta última ciutat, concretament a l’Acadèmia Gerrit Rietverd, on el van acceptar, tot i dir-li que hauria de treballar molt més que els altres perquè no sabia anglès. “I és el que vaig fer”, diu. El Karim va marxar de Barcelona amb 100 euros a la butxaca, sense parlar anglès ni holandès, però amb el convenciment que era el que volia fer. “Els meus amics em deien que estava boig, que tornaria al cap de quatre dies”. Tot i que no va tornar, reconeix que els inicis no van ser fàcils. “Amsterdam és una ciutat molt dura i al principi va ser complicat. No parlava l’idioma, no tenia diners, però vaig tirar endavant i vaig aconseguir superar el primer any”, diu el Karim, que explica que per pagar-se la carrera va treballar “fent feines de tot: netejant habitacions d’hotel, fent de cambrer, netejant lavabos de discoteques... el que fes falta”. “No tenia cap problema per agafar aquest tipus de feines, que hi ha gent que s’avergonyiria de fer -explica-. A mi això no em passa. Tenia molt clar que ho feia per pagar-me els estudis, era el que havia de fer i punt”. I així va aconseguir superar també el segon any, i al final d’aquell curs va ser quan l’escola li va demanar que escollís si s’estimava més continuar seguint un itinerari artístic o bé fer disseny de moda. I el Karim no va dubtar: va triar la moda.

“Durant molts anys la moda m’interessava però feia veure que no. Era com un desig amagat, em feia molt respecte perquè era l’ofici dels meus pares -ell sastre i ella modista-, i jo en certa manera em volia allunyar del seu món, però m’hi he sentit molt atret”, explica. Per al Karim aquell era un sentiment “contradictori” que, un cop lluny de casa, a Amsterdam, va poder “processar”. “Vaig veure clar que la moda era el camí que volia seguir, que era la meva passió i m’hi volia dedicar”. I, rient, recorda que ja d’adolescent mirava fascinat les revistes de moda que de vegades trobava i repassava embadalit a la seva habitació. La passió de llavors era una petita llavor que a Amsterdam va començar a germinar. Va ser allà on el nen que va créixer envoltat de teles i fils va escollir la seva vocació.

Els dos anys següents els va passar estudiant disseny de moda i al final de l’últim curs va fer la seva primera col·lecció, amb el nom She knows why the caged bird sings (Ella sap per què canta l’ocell engabiat), un clar referent a la seva infantesa marroquina. “Per fer aquella col·lecció vaig treballar molt i vaig fer sobretot un treball personal molt intens de buscar les meves arrels, de reconnectar amb el meu passat marroquí, amb la meva primera infància, per descobrir qui soc realment. Tot això ho vaig plasmar en aquella col·lecció, que va tenir una gran rebuda. Va ser molt emocionant veure que el que havia fet agradava i emocionava la gent”, diu el Karim. La col·lecció estava plena de teles marroquines, dels colors del seu país, als quals va donar noves formes, nous volums, reinterpretant-los per adaptar-los a la seva realitat, en una fusió que resumeix la seva identitat. “A Amsterdam tot sovint em preguntaven d’on era -diu-, i jo pensava: d’on soc? Vaig néixer al Marroc però he crescut i he passat tota la vida a Catalunya i ara visc a Amsterdam. Realment no sé d’on soc”.

Passat i present

Les seves dues col·leccions següents també tenien clares referències al Marroc i a les dones de la seva infància, lligant passat i present a través de les propostes femenines que fa. La rebuda, en tots els casos, ha estat molt bona, i aquest any li va arribar la invitació per participar a la Paris Fashion Week. Una posada de llarg en tota regla per a un dissenyador jove i encara fora del circuit comercial. Per a aquesta ocasió va crear una col·lecció amb el nom Maktub (destí, en àrab), una combinació d’alta costura i de prêt-à-porter femenina que va tenir molt bona acollida i que segueix en la línia d’unir, a través de les teles, el seu passat marroquí amb el present. A la col·lecció següent, diu, això segurament canviarà. “Potser ha arribat el moment d’incloure la infància catalana en les meves creacions, és el següent pas en la meva història personal i per tant forma part de la meva identitat”, diu. El que té clar és que no es vol aturar. “Vull seguir treballant, no vull parar”.

Un altre reconeixement li ha arribat aquest any de la revista Forbes, que l’ha inclòs en la llista dels 30 joves més influents d’Europa i l’Orient Mitjà. “Quan m’ho van dir no m’ho podia creure. Vaig pensar: jo?”, reconeix el Karim, que ara viu a cavall d’Amsterdam i París, on té un equip de creatius a cada ciutat que treballen per a ell. Però la seva família encara viu a Martorell, i ell enyora moltes coses de Catalunya, com el bon temps i el passejar sense rumb pels carrers de Barcelona. No es planteja tornar, ara mateix, però ve sempre que pot.

Amb el temps els seus pares han paït el seu èxit. “Al principi estaven molt sorpresos, fins i tot confosos, però de mica en mica ho han anat entenent”, diu. I el seu germà petit el veu com un model a seguir. “Això per a mi és molt important, que vegi que amb esforç, treballant molt, pots arribar a aconseguir el que et proposis”, diu. Quan li pregunto si li agradaria ser un exemple per als molts nens i nenes marroquins que continuen arribant a Catalunya cada dia, potser igual de perduts com ho estava ell, té la resposta ben clara. “Tant de bo pugui ser un referent i un model per a ells, perquè jo no en vaig tenir cap i m’hauria ajudat moltíssim tenir-ne”. I conclou: “Jo soc un exemple que la integració a Catalunya funciona, però és feina de dos, de qui acull i de qui arriba, i així la integració funciona”, diu.