25/10/2020

Marxar de Barcelona i descobrir Catalunya

3 min

La pregunta encara no s’ha contestat. “Però vostè, home panxut, que quaranta anys ha que acana metòdicament vetes i calicó, o bé pesa arròs i fideus; vostè que té una dona tan janota, grassona i de bon veure, magatzem i pis gran amb aigua viva a Barcelona... ¿com és que va a fora els diumenges?” Això es preguntava el periodista Robert Robert el 1865 davant aquella gernació fugint de la ciutat. Aquell primer esperma de masses urbanes cames-ajudeu-me que vull ser cabreta assilvestrada a hores convingudes. Aquella fecundació d’una nova raça de criatures gallinetes amnèsiques capricioses picadores de: vull-lo-que-no-és-meu-i-faré-com-si-fos-meu. Cagarada i a tornar. Marxar de Barcelona és el pinso per continuar vivint. Des de la Revolució Industrial fins a la involució vírica del segle XXI. Des del Putxet selvàtic fins a l’escape room d’embussos invasions selenites metropolitanes al Montseny, la Garrotxa, el congost de Mont-rebei o la pedra de l’entrada de Santa Maria del Vinagre Reconsagrat. Ja ho va dir l’urbanista Paco Martínez Soria a l’avantguardista obra fílmica La ciudad no es para mí. Pirem.

La construcció del miracle és obrada gràcies al bitxo. Sense el virus, molts indígenes del poblat de la gran Barcelona, aïllats del món i la galàxia, no haurien descobert, vist amb els seus propis ulls extraterrestres, o tocat amb les seves mans aborígens de llamborda de sutge 5.0 que hi ha persones, homínids, terrícoles que viuen per tot Catalunya. Sí, hi ha vida intel·ligent. Formes de manifestació humana que respiren, treballen, senten, somien, tenen internet, semàfors, ansiolítics... Increïble. No se sabia. I no només això: sinó que aquests éssers, amb un llenguatge sorprenentment intel·ligible per al nadiu barceloní, expressen clarament que no foten el camp, que volen continuar on viuen. Piu-piu, aquest és el meu niu, declaren amb una neollengua existencial de futur comunicatiu. Eing?

Sí, els barcelonins han passat d’“el territori són els altres” a “els primitius som nosaltres”. Barcelona va nua. Barcelona es mira al mirall i es veu tribal, rústica, prehistòrica, el llogarret urbà de teulada esfondrada, el poblet metropolità abandonat. Intel·lectuals, orgànics i inorgànics, del barcelonisme vegetal letal, llencen Barcelona a la brossa. Al Verd! Blau! Marró! Pistatxo! PVC! El barcelonisme és ja daltònic. Des del socialisme comunista espanyolista franquista que no marxa de la ciutat ni amb aiguarràs fins a l’independentisme friqui xaró cartró que confon un decorat virolat amb un país. Barcelona ja no és bona i la bossa no sona i massa gent l’abandona. Tots fugint, desertant, (re)pensant, (re)elaborant, (re)construint Barcelona des del búnquer de l’analfabetisme existencial. Retrocés. Retrògrads. Reeducació. Reconeixement. Re, res de res. Tots volent regressar a Catalunya. Ara és l’hora que surt el tren, el metro, no, el tren de carbó de realitat, el fum de veritat, que assenyala al cel i a la terra el rumb d’un país, d’un món, d’una galàxia, d’una nova existència, d’una nova vida amb què ens jugarem butxaques i neurones per poder continuar fent la viu-viu i llegar el niu. El tren està marxant.

Ara és l’hora del pacte. Ara és l’hora de sincronitzar el rellotge del congelat i moribund coitus interruptus del (re)equilibri territorial i emocional de Catalunya. Ara és l’hora del pacte entre el dinosaure de Barcelona i les formigues de tot Catalunya. Entre la petita majoria urbana i la immensa minoria del país. Ara és l’hora de pactar l’oferta i la demanda d’uns i altres. No és capitalisme: és humanisme. Voleu aire, tenim aire. Pactem. Vosaltres teniu, nosaltres tenim. De la mateixa manera que Barcelona no deixa entrar vehicles contaminadors, tampoc han d’entrar, a sac, a tot el país, mentalitats contaminadores. Pacte, acord, contracte. Compromís per Catalunya . Barcelona és Catalunya i Catalunya és Barcelona. De tu a tu. Aquest és el país genètic: la Catalunya Comtal. Som comtats comptats i hem de ser contats. Prou de superioritats i moralismes. Les distàncies físiques s’han rebentat, dinamitem ara les mentals. No obligueu a posar fronteres: check points per tot el país. Perquè al final tot acabarà com sempre: entrant per la Diagonal fileres de tractors, someres, pagesos... per alliberar Barcelona. Com sempre. Són immortals: els neofadrins del segle XIX i del XXI. Perquè Barcelona és un producte comestible de Catalunya. Nyam-nyam per a tots.