"Mas i la pedra que cal picar": l'editorial d'Antoni Bassas

Hola, com estan?

El president de Catalunya ha passat per Nova York en un viatge més per internacionalitzar el procés.

La utilitat d’una gira diplomàtica exterior sempre és difícil d’establir perquè és com un iceberg: hi ha una part visible –la conferència que va pronunciar a la Universitat de Colúmbia, les entrevistes a mitjans americans– i una part oculta per discreció, les reunions com les que Artur Mas ha mantingut amb politòlegs i inversors.

Discreció perquè els interlocutors d’algú que, com Mas, viatja per explicar que està reunint una majoria de ciutadans per redibuixar fronteres estatals temen quedar retratats com a sospitosos de simpatitzar amb la causa.

Això passa perquè les fronteres dels estats estan gravades amb foc al cervell de la gent. Fins i tot en un moment de globalització econòmica i d’integració política el món està organitzat en estats, sobretot als nostres cervells. Que el món estigui organitzat en estats vol dir que tot allò que no sigui estats no té papers, i sense papers no es poden traspassar fronteres. Catalunya topa contra això, internacionalment parlant. Més en el cas d’Espanya, que és un estat antic, conegut al món i en el cas dels Estats Units, un soci fiable i lleial en un aspecte que els americans valoren enormement: la seguretat, que vol dir la cooperació militar –desplegament de tropes a l’Afganistan, en les bases militars conjuntes– i en la lluita contra el terrorisme, amb cooperació dels serveis d’intel·ligència i de les policies.

I d’altra banda, qualsevol canvi de fronteres significa novetat, i en conseqüència, risc d’inestabilitat. (Aquesta afirmació també es podria fer al revés: no actuar quan hi ha problema també és font d’inestabilitat, però aquesta és una altra qüestió).

Els estats són cautelosos, però no tenen amics ni enemics, tenen interessos. I si en la superfície es mostren impassibles davant un procés com el català, en la profunditat pregunten, investiguen i calculen. Ja ho crec que ho fan. Amb més o menys simpaties, però ho fan. Per la Generalitat i per altres despatxos públics i privats de Barcelona ha passat una bona representació del cos diplomàtic.

Per això, quan el president Mas va fer servir a la Universitat de Colúmbia el pronom “nosaltres”, ho va encertar. En primer lloc perquè el ‘nosaltres’ és grat a les orelles americanes. El ‘nosaltres’ explica l’origen dels Estats Units, que es van declarar independents del ‘jo’, del ‘jo’ del rei d’Anglaterra. En la declaració d’Independència s’afirma que “Tots els homes han estat creats iguals” i la Constitució comença amb el cèlebre “Nosaltres, el poble”.

Quan ahir el president Mas va acabar el seu viatge va dir als periodistes que el procés “ha de picar molta pedra” al món. Certament. Però el cop de mall més precís, el que pot esberlar la pedra de la indiferència, quan no de la hostilitat a la idea de la independència de Catalunya és, precisament, que Catalunya pugui presentar-se al món com un “nosaltres”. El món escoltarà Catalunya i pressionarà Espanya si el 27-S hi ha una majoria per la independència. El ‘nosaltres’ és la clau que obre totes les portes. I aquest ‘nosaltres’ està encara per assolir. Tenim indicis: ens hem comptat als carrers i a les urnes, i el ‘nosaltres’ és nombrós, com mai ho ha estat, però no suficient. Perquè ho sigui, els aspirants a concentrar un ‘nosaltres’ significatiu han d’argumentar bé el sentit del procés: una vida més digna per a tots els catalans, o sigui, que els convé. Que l’actual situació de fallida dels comptes públics, d’escandalosa falta de retorn del nostre esforç fiscal, que el desig d’una vida pública neta de corrupció. Una vida que redueixi la fractura social, que refaci de dalt a baix un model productiu passa per decidir nosaltres com ens organitzem, com fan els pobles lliures. I probablement, una part de l’argumentari ha d’incloure la següent idea: hi ha catalans que volen un pacte fiscal o que deixin estar la llengua i les competències, però que no volen canviar d’estat. Que sàpiguen que l’única manera que l’estat espanyol pot seure a negociar les millores que desitgen és quan vegi que el ‘nosaltres’ per la independència és majoritari.

Que tinguem un bon dia.