La màscara d'Obama, cinc anys del president
Obama celebrarà el primer aniversari del seu segon mandat presidencial aquest dimarts, dia 21 de gener. Durant la campanya que el va portar per primera vegada al capdavant del país més poderós de la Terra, Obama es va presentar com una gran esperança per al nou segle, després del mandat de Bush, enfollit en una "guerra global" en contra del terrorisme que aviat es va convertir en una guerra contra el món musulmà de conseqüències mundials encara imprevisibles. Obama prometia una "guerra neta", "guerra intel·ligent", "guerra quirúrgica"; sense tortures, sense la destrucció de països sencers com Somàlia o l'Iraq, sense massacres de civils, sense centres secrets de detenció, sense Guantánamo, una presó abominable convertida durant la campanya en el símbol del que la seva administració no toleraria.
Prometia, també, la col·laboració internacional com la nova manera de relacionar-se. La col·laboració i no la confrontació, deia Obama, guiaria l'esperit del nou estil que havia d'acabar amb l'unilateralisme, que és aquesta "institució nord-americana permanent", com l'anomena el reporter d'investigació Jeremy Scahill, autor del llibre Guerras sucias, la lectura del qual fa posar els pèls de punta. Fins i tot els africans veien en Obama una mena de messies, malgrat que aviat es van adonar que la seva negritud era només una carcassa del destí, una empremta genètica convertida hàbilment en un dels nombrosos recursos propagandístics que tan bé se li donen a aquest descendent d'africans descolorit, completament indiferent al continent perpètuament vexat. "Un negre que vol ser blanc", em va dir aquest Nadal, decebut, un amic de Burkina.
Aquell dia 21 de gener del 2013, en prendre possessió del seu segon mandat, Obama va declarar: "Està a punt de concloure una dècada de guerra. Nosaltres, el poble, encara creiem en una seguretat perdurable i una pau que no requereixi una guerra perpètua".
Darrere d'aquestes paraules tan boniques, però, la realitat és decebedora i s'ha esvaït completament la promesa d'un món més segur, on els dolents serien apartats amb la força de la llei, en una "guerra científica", una guerra per defensar els valors de la vida -gens "científics", per cert- en contra de la barbàrie. Una "guerra quirúrgica" -una altra bestiesa-, com si els combats entre els homes arreu de la Terra els guiessin les mans amables i precises d'un cirurgià capaç de separar la metàstasi d'un cos malalt i salvar-ne la persona... Ai, els nous déus omnipotents de la ciència!
A punt d'arribar als cinc anys com a president, hi ha almenys dos aspectes de la presidència Obama que la fan encara més corrosiva que la de Bush. El primer té a veure amb els drets humans i el que explica el llibre citat del periodista Scahill, segons el qual l'era Obama "ha convertit l'assassinat polític en l'element central de la seva política de seguretat nacional". L'administració Obama, diu Scahill, ha fet del món un camp de batalla on la guerra ja no és una guerra oberta, sinó una guerra secreta en un escenari global. Els assassinats són selectius i els decideix privadament un cercle cada vegada més reduït. Els drones, els avions no tripulats, són una de les armes per excel·lència d'aquests assassinats selectius decidits pel president, que, molt sovint, equivoquen la diana assenyalada i ja han provocat centenars de morts civils. Aquesta guerra secreta, d'altra banda, en comptes d'avançar cap a l'escenari de col·laboració anunciat, recupera la política de la llei del més fort, i la idea segons la qual les lleis de la guerra -els seus límits, com pretenen les convencions internacionals- s'escapen del control democràtic i es permeten violar la sobirania d'altres estats arreu del planeta. "Les decisions sobre qui ha de morir -diu Scahill- es prenen en secret. Les lleis són interpretades pel president i els seus assessors a porta tancada, sense coneixement ni intercessió de ningú".
No s'avança en el camí de la pau
¿Ha servit aquesta nova manera de fer i d'entendre la guerra per avançar en "una seguretat perdurable"? La resposta no pot ser més decebedora. El nou militarisme no tan sols no serveix per avançar en el camí de la pau, per protegir les poblacions amenaçades, sinó que demostra un desconcert polític notable, en què s'imposa amb salut de ferro el " big business " de la indústria de la guerra: el món està pitjor que l'any 2001, però no el lobi militar industrial, que des d'aleshores ha doblat la xifra de negoci. Menys llei, menys política, més destrucció, més secretisme, menys informació: heus aquí el llegat del que havia de ser la seguretat perdurable. ¿No deu ser que la guerra funciona avui com el moviment dels capitals, i el seu objectiu no és la victòria, la necessitat, sinó el consum, l'hostilitat permanent?
El segon aspecte d'aquesta nova era té a veure amb la llibertat. Gràcies a Edward Snowden sabem que la NASA no tan sols s'ha introduït en totes les comunicacions, especialment dels grans gegants de la xarxa -Google, Twitter, Yahoo...-, sinó que, a més, té la capacitat d'intervenir i manipular tot el teixit de la informació. Des d'una companyia telefònica fins a una persona privada: res escapa a la unitat de hackers -TAO- de la pirateria secreta al servei del govern.
Als funerals de Mandela, em va semblar d'una barra colossal la convicció d'Obama, orador brillant de l'escola de les prima donna dels Blair i dels Clinton, quan va alliçonar sobre la llibertat. Rajoy, per contra, es va mostrar molt més banal, quasi humà. En un lloc i un dia tan assenyalat, va dir que el que més l'emocionava era ser a l'estadi on la selecció espanyola, la roja, havia guanyat el Mundial de futbol. S'agraeix un home d'aquest nivell, que convida a saber amb qui et jugues els quartos.
