10/12/2020

Merkel, et trobarem a faltar / Johnson, el compte enrere

3 min

Merkel, et trobarem a faltar

Angela Merkel du quinze anys seguits com a cancellera, és a prop d’esgotar el seu quart i últim mandat, ha estat la persona més influent a Europa en l’última dècada i, tot d’una, rep lloances, semàfors verds i portades perquè diuen que es va emocionar en un discurs al Bundestag. Hi va anar per defensar els pressupostos del 2021 i li va tremolar el llavi a l’hora de demanar, als alemanys, que cadascú es quedi a casa seva en aquest Nadal amb el virus desbocat. Les llàgrimes, francament, no les veig per enlloc. Tant se val. L’empatia està en la sinceritat de les paraules d’algú que governa sense por al què diran i es dirigeix al seu poble en una situació d’extrema gravetat. “Sé quant d’amor hi ha al darrere de la gent per obrir les paradetes de Nadal al carrer, de vi calent i gofres, però no és compatible amb l’acord a què hem arribat, que només permet endur-se el menjar a casa. Em sap greu, des del fons del cor, però si el preu que hem de pagar són 590 morts al dia, és inacceptable des del meu punt de vista”.

Un líder és algú que comunica bé, que transmet confiança, que diu les coses pel seu nom, que tracta el seu poble com a gent adulta i que no recorre a subterfugis. Algú que no busca ser popular, ni populista, ni pensa tothora en guanyar les properes eleccions. Si ho fa bé, ja la tornaran a votar. I, precisament per això, acumula legislatures. Passarà a la història com a cancellera alemanya; en realitat ha estat la presidenta d’Europa. A Rajoy li va exigir reformes com a deures per la crisi del 2011, a Trump li ha parat els peus durant quatre anys, a Putin li ha plantat cara quan ha calgut i al neofeixisme del seu país no n’hi ha deixat passar ni una. L’odi de l’extrema dreta el combat de cara i no amb la boca petita, a l’espanyola. Amb aquest historial immaculat, Angela Merkel només s’arronsa davant dels gossos. Els té pànic.

Johnson, el compte enrere

Abans de diumenge, Ursula von der Leyen i Boris Johnson han d’arribar a un acord per salvar les relacions entre la Unió Europea i el Regne Unit. Abans de les campanades de Cap d’Any, les regles de joc del futur han d’estar aclarides al cent per cent. En els últims anys fa la sensació que el Regne Unit viu en un compte enrere permanent. La retirada de la Unió Europea ha estat per fases i, cadascuna d’elles, a contrarellotge. Especialment d’ençà del referèndum pel Brexit del 23 de juny de 2016. Aquell dia un 52% dels britànics van votar a favor de tocar el dos. L’endemà ja van passar dues coses: els promotors del trencar-ho tot van admetre que els números que havien presentat eren deliberadament falsos. Una campanya fake, a consciència, buscant que el s’imposés a les urnes. La voluntat popular, amb enganys o sense, ja va resultar imparable i va començar la negociació per pactar els termes de la sortida. Si el referèndum es va carregar un primer ministre (el conservador David Cameron), els acords de sortida li van costar el càrrec a la seva successora (la conservadora Theresa May). Ara els serrells definitius poden acabar de despentinar un altre primer ministre com Boris Johnson, el més conservador i imprevisible de tots els inquilins de Downing Street en aquest segle. Si a curt termini el Brexit ja tenia conseqüències greus per a l’economia britànica, la pandèmia ha enfonsat l’economia. Enmig d’aquesta boira tan espessa, Johnson i el seu ego van decidir desafiar la Unió Europea i, ja d’entrada, saltar-se alguns acords que ell mateix havia firmat i celebrat. Pensava que se’n sortiria. Però la catxa no li ha sortit bé i, per una vegada, Europa no s’ha rendit. Si el primer ministre no surt victoriós d’aquest duel, haurà d’anar al Parlament de Westminster a donar explicacions. Aquell mateix moment serà el principi del seu final.