08/01/2021

Més enllà del Capitoli

4 min
Manifestants seguidors de Donald Trump dins el Capitoli dels Estats Units mentre es feia una sessió per ratificar els vots de Joe Biden

Sedició. Insurrecció. Cop d'estat. Traïció a la pàtria. En la seva recerca d'un llenguatge per descriure les protestes al Capitoli, els comentaristes nord-americans recorren a una mena de legalisme extrem. Per demostrar que són progressistes, alguns afegeixen que si els manifestants no fossin de dretes o directament supremacistes blancs, el dispositiu i l'actitud de les forces de seguretat haurien estat d'un altre caràcter. En això últim sembla que tenen raó. El 2011 la policia va detenir 700 manifestants del moviment Occupy Wall Street per ocupar el Pont de Brooklyn. Més recentment, durant les protestes contra l'assassinat de George Floyd, els antiracistes es van trobar amb un mur de tropes de la Guàrdia Nacional bloquejant l'accés al Memorial de Lincoln. Als trumpistes, en canvi, els van obrir el pas perquè ocupessin el Capitoli enmig d'una sessió clau.

No obstant això, hi ha alguna cosa inquietant en el llenguatge dels que avui s'aferren al marc constitucional. Per molt que l'enfrontament de dimecres es plantegi com una ofensiva del populisme contra la democràcia, la resposta dels que ara defensen l'ordre constitucional té molts tints de populisme punitiu. D'acord amb el concepte elaborat per l'advocada Guadalupe Sánchez Baena, tant els mitjans com els polítics utilitzen aquest llenguatge per implantar en la ciutadania un relat carregat d'emocions per justificar un ús partidista de les institucions i les competències de l'estat. En aquest cas, el fan aplicant un lèxic que criminalitza els manifestants amb paraules com terrorista, colpista o anarquista, centrant l'atenció en el tipus d'acció col·lectiva i desviant-la dels objectius polítics dels seus protagonistes.

La crítica a la forma de la protesta permet que alguns polítics d'ultradreta aprofitin la situació per apuntar a les mobilitzacions que tenen el suport dels seus adversaris. També facilita el desenvolupament de noves eines legals per perseguir i reprimir altres moviments disruptius que podrien desafiar l'ordre social. Per tant, en el seu afany de castigar els manifestants en el curt termini, el populisme punitiu pot girar-se molt ràpidament en contra dels que avui demanen que rodin caps.

Penso, per exemple, en un dels precursors del 15-M, l'ocupació del Capitoli de Wisconsin el febrer de l'any 2011, o en l'establiment de les zones autònomes al centre de Seattle i Portland després de les mobilitzacions de Black Lives Matter l'estiu del 2020. Sense ser equivalents a les protestes armades típiques de la dreta nord-americana, Trump ens va demostrar que la distinció importa poc en mans d'una administració hostil quan va enviar agents federals sense identificació a detenir els manifestants antiracistes del nord-oest pacífic.

Llavors, si les protestes del Capitoli no van ser un cop d'estat, ni una insurrecció, ni un acte sediciós, què van ser? Anem per parts. Per començar, van ser protestes de feixistes, encoratjades per polítics feixistes i amb el suport de mitjans feixistes. En aquest sentit, el problema principal no és que uns manifestants ocupen, durant unes hores, un edifici simbòlic, sinó el règim polític que volen instaurar, ja sigui per la força o mitjançant les urnes.

D'altra banda, les escenes del Capitoli reflecteixen alguna cosa molt més mundana, una cosa que va molt més enllà dels Estats Units, que passa a Europa, a Espanya i a Catalunya. No em refereixo a la polarització ni a la crispació, termes que serveixen per ocultar la naturalesa ideològica dels fenòmens sociopolítics i els seus determinants materials. Em refereixo a la manifesta incapacitat dels estats per planificar i gestionar la protecció de la ciutadania i de la democràcia. Protecció que Trump i altres feixistes ofereixen als seus votants, tot i que a la pràctica només la concedeixin a les seves xarxes clientelars.

Si ignorem l'èpica retòrica de "l'assalt al Capitoli", el que ens queda és una protesta mal gestionada per les autoritats públiques. Per tant, la pregunta més rellevant és per què es va gestionar tan malament. Es va gestionar tan malament perquè les autoritats públiques no consideraven aquests manifestants com una amenaça real. ¿Per què no els consideraven una amenaça real? Perquè tenien com a protagonista el subjecte central de l'imaginari nord-americà, l'home blanc, ciutadà sobirà de la propietat privada, executor de l'ordre i les lleis vigents, armat si ho considera necessari. Per això, els manifestants es van fer selfies amb la policia. Per això la policia els va obrir el pas.

Les autoritats no els consideraven perillosos, tot i que les ONG, els think tanks i els mateixos serveis d'intel·ligència portaven anys apuntat a la ultradreta com la principal amenaça terrorista als Estats Units i a Europa. Van ignorar les advertències, com van fer amb les pandèmies, les catàstrofes naturals, la violència policial, el racisme sistèmic, la vulneració dels drets humans i, sobretot, el canvi climàtic. El problema no és escoltar o no els experts, sinó alguna cosa més profunda. Després de mig segle de governança neoliberal, els governants assumeixen la miopia característica de l'economia capitalista i sacrifiquen el bé comú pel rèdit econòmic i polític a curt termini. El que queda és un estat aparentment incapaç de protegir les persones davant l'acumulació de riscos sistèmics, o de protegir la democràcia davant la creixent amenaça feixista. Quan se'n vagi Trump, i encara que es castigui els feixistes del Capitoli, el problema persistirà.

stats