Pèrdua de papers sense precedents de Messi: els apunts en calent de la final de la Supercopa
L'argentí, expulsat per primer cop en partit oficial amb la samarreta blaugrana
BarcelonaUna final a remolc. Jordi Alba esbufegava, per falta de línies de passada, cada cop que li tocava servir de banda. Messi, titular malgrat les molèsties, va aparèixer molt poc. Pedri, rodejat de contraris sempre que rebia, tampoc va estar encertat. En dues setmanes a Bilbao, Marcelino ha fet de l'Athletic un equip incòmode. Amb un parell d'idees clares, i després de superar el Reial Madrid a la semifinal de la Supercopa, el preparador asturià va guanyar la batalla tàctica a Koeman, que no va fer massa per evitar que el seu Barça no esperés a camp propi un rival menys talentós. A què van jugar exactament els blaugranes en la primera final que disputaven en un any i mig? A sobreviure? La victòria no hauria justificat una proposta tan pobra. La derrota, la va retratar.
Punt d'inflexió frustrat. D'acord, la Supercopa d'Espanya no té el glamur de la Champions, però és impossible no veure en la desfeta del Barça a Sevilla (des de Duckadam, una ciutat de finals perdudes) trets que evoquen la tríada de derrotes europees (Roma, Liverpool, Lisboa) dels últims cursos. Contra l'Athletic, els blaugranes van cometre errades infantils a pilota aturada, igual que a Anfield o a l'Olimpico. També van patir els efectes d'una inferioritat física i d'una falta de pla més pròpies dels temps de Setién que de l'era Koeman. Messi, present en els tres precedents dolorosos, tampoc va trobar forats. Després del gol de Villalibre per anar a la pròrroga, el 10 no només no va reunir els seus companys per intentar aixecar els ànims, sinó que va acabar expulsat, víctima de la més pura impotència. Mai havia vist una vermella. Té nassos que la primera hagi arribat en la que podria ser la seva última final com a culer...
El millor central de la plantilla. Per treure alguna conclusió positiva, el rendiment d'Araujo minimitza la pena del Barça per no poder avançar l'arribada d'Eric García al mercat d'hivern. Quan Piqué va lesionar-se de gravetat, l'arribada del central de Martorell es va fer encara més necessària, però el pas endavant de l'uruguaià ha rebaixat el drama. Araujo està aprofitant l'ocasió fins al punt que ara mateix és ell i no Lenglet el marcador de referència de l'equip. Imperial en el joc aeri i en la correcció, només ha de millorar –en relació al seu company a l'eix– en la sortida de pilota, un art que es desenvolupa amb el pas del temps. No és casual que en menys d'un any hagi multiplicat per quatre el seu valor de mercat. Ara bé, sol no podrà sostenir tota la línia defensiva.
Les mans buides d'Antoine. Griezmann va costar més de 120 milions perquè decidís partits importants. I va estar a punt, malgrat la mala actuació col·lectiva, de justificar part de l'esforç a la Supercopa. Si el dia de la Reial Societat, amb Messi lesionat, va aportar l'assistència per a De Jong, a la final contra l'Athletic, amb el 10 a la gespa, va fer dues dianes de finalitzador professional. Llàstima que no servissin de res. Williams, amb un golàs a la pròrroga, li va esborrar el somriure de cop. Atenció, per cert, a la carrera que porta el basc contra el Barça. L'any passat va ser el botxí de l'eliminació dels catalans a la Copa. I aquest any ha elevat el nivell per donar el segon títol en sis anys al seu club.
