Un afecte que no es compra amb diners
“L'afecte no es compra amb diners i a tu et vol tot el món”. La frase la va pronunciar Juan Roig a finals del 2016, quan la Fonteta va dedicar un homenatge a Miki Vukovic. El Mestre, que divendres va morir als 76 anys, va ser un entrenador majúscul, però la gent no el recordarà pels seus títols o per les seves tàctiques (ni tan sols per aquella mítica defensa zonal que generava tanta confusió entre els atacants però també entre els defensors), sinó per com va tractar a tothom. El serbi va dedicar gran part del seu temps als altres. A escoltar-los, a aconsellar-los i a veure’ls entrenar-se.
Una de les seves primeres gestes a casa nostra va ser situar Godella, un poble de l’Horta de València que es guanyava la vida amb l’agricultura, al mapa internacional. El tècnic va aconseguir cinc campionats de Lliga i dos d’Europa. A més, va fer una temporada perfecta en la qual no va perdre cap partit de les tres competicions disputades. Vukovic va agafar les regnes del València Basket després que l’equip perdés la categoria i en quatre temporades el va ascendir a l’ACB, convertint-lo en el primer debutant a guanyar la Copa del Rei i classificant-lo per a una final europea en la seva primera participació en una competició internacional. Miki va posar les bases d'una entitat que ha anat creixent fins a consolidar-se entre els millors clubs d'Europa i es va convertir en l'entrenador que més partits s'ha assegut a la banqueta de l'equip taronja.
Una de les seves decisions, la de col·locar la banqueta local a la dreta de la taula d’anotadors de la Fonteta, s’ha respectat des que l’any 2000 va acabar la seva etapa com a entrenador del València Basket. “És un referent. Ha deixat un llegat per a tots els entrenadors del València Basket: els que hi som ara, els que hi han sigut i els que hi seran”, diu Jaume Ponsarnau, tècnic de l’equip masculí. “Des de la primera vegada que em va entrenar amb 16 anys fins a l'última fa unes poques setmanes en un entrenament continuava preocupant-se per mi, per ensenyar-me coses, per donar-me consells. Feia el mateix amb tots”, explica Rubén Burgos, exjugador i entrenador del conjunt femení. “Miki em renyava més que el meu pare si li portava alguna mala nota”, recorda Alfonso Castilla, el mític delegat d’un club taronja que trigarà a pair el cop moral de la seva pèrdua. La sala de reunions de L’Alqueria del Bàsquet porta el seu nom i, la veritat, no se m’acut un homenatge millor per recordar a les generacions futures la importància del diàleg.
