El ‘30 minuts’ de la vergonya
El 30 minuts de diumenge, de producció pròpia, va emetre un reportatge amb un plantejament molt interessant. Una família siriana explica la tràgica diàspora dels refugiats per Europa i la gran quantitat d’obstacles que s’estan trobant per aconseguir l’asil polític i unes condicions de vida dignes. Però la manera de narrar aquesta situació a través d’una família en concret converteix el reportatge en molt singular i el revesteix d’un impacte més gran. És la història de quatre germans que decideixen fugir cap a Europa per culpa de la guerra, deixant els seus pares i la germana petita a Síria. Cadascun d’ells ha acabat en llocs diferents: Suècia, Alemanya, Noruega i Turquia. La Maisda és el nexe d’unió argumental. És la seva cosina germana, filla d’un metge sirià establert a Barcelona des de fa dècades. A través dels missatges de mòbil que la Maisda s’envia amb tots ells anem coneixent cadascun dels membres de la família i els problemes que tenen allà on han anat a parar.
El reportatge d’Esther Llauradó i Joan Albert Lluch reflecteix a través dels testimonis com s’han endurit les condicions d’asil polític a Europa, fins a provocar una situació d’immobilitat i provisionalitat que desespera els refugiats que hi arriben. Una família siriana engega el seu relat en el que passa després del llarg camí de la fugida. Els informatius han anat plens de l’èxode de refugiats cap a Europa i les condicions indignes de vida que han hagut de suportar en el trajecte. Però el 30 minuts explica què passa després amb totes aquestes persones un cop són fitxades en algun país europeu. Acaben abandonades en punts geogràfics inhòspits, desconnectades d’una realitat que els permeti millorar les condicions de vida. Més enllà dels detalls burocràtics, el programa mostra com malgrat la bona voluntat d’integrar-se, d’aprendre un idioma, d’aconseguir una feina... només són víctimes d’una progressiva pèrdua de drets fonamentals.
El 30 minuts ha utilitzat amb encert les imatges que els diferents membres de la família van gravar durant la fugida de Síria i les fotos d’abans de la guerra. Així, posen èmfasi en la ruptura familiar. Les converses de telèfon amb els pares evidencien i accentuen el drama emocional i l’angoixa que suposa aquesta situació. Provoquen una empatia inevitable amb la família. Un programa excel·lent que aconsegueix explicar dos fets essencials a la vegada: la paràlisi de l’Europa de la vergonya davant d’un conflicte urgent que no sap gestionar i la tragèdia humana i psicològica dels refugiats, que va molt més enllà d’arribar a un destí segur.
