17/07/2020

El factor bon govern

3 min
El president espanyol, Pedro Sánchez, amb el primer ministre holandès, Mark Rutte.

"Sería de desear que todos los soberanos y sus ministros fuesen a Holanda a tener su noviciado. Allí verían la dulzura de su gobierno empleado únicamente en la felicidad de los habitantes, en la observancia de sus leyes y costumbres, en el fomento de la virtud, de las manufacturas, del tráfico y del comercio"

(Manuel Francisco de Lira, dècada de 1670)

Aquest cap de setmana està tenint lloc una cimera de la Unió Europea que ha de decidir sobre els fons destinats a la reconstrucció de l’economia després del covid-19. Espanya, com és sabut, aspira aconseguir tres coses: que la quantitat que es determini sigui la més gran possible, que la part que li correspongui sigui també la més gran possible i, sobretot, que la part que li correspongui com a subvenció (i no com a crèdit) sigui també la més gran possible.

Per preparar la reunió, Pedro Sánchez ha visitat els seus homòlegs de diferents països europeus tractant de convèncer-los dels seus arguments. Com és sabut, l’os més dur de rosegar és el que representen els Països Baixos, el primer ministre dels quals manté una posició diametralment contrària a la de Pedro Sánchez: no hi ha d’haver subvencions; només crèdits.

Per a molts espanyols, aquesta posició resulta humiliant. És comprensible, però no per això Espanya deixarà de pidolar, un i altre cop, l’ajut dels veïns del nord mentre el necessiti. La pregunta que ens hem de fer és per què el necessita tan sovint. La cita que encapçala aquest article ho explica.

Fins al 1580 els Països Baixos formaven part de la corona espanyola exactament igual com ho feien Catalunya o Portugal. El 1581, però, i després d’un conflicte que havia durat una quinzena d’anys, la corona va signar una treva amb els revoltats, que esdevenien independents de facto amb el nom de Províncies Unides i en forma de república. La corona espanyola no va acceptar aquesta independència fins 80 anys més tard, quan va signar la Pau de Westfàlia. Per tant, no va ser fins al 1655 que la corona espanyola va començar a enviar un ambaixador a la Haia. El segon va ser Manuel Francisco de Lira, un home que coneixia bé els Països Baixos perquè, tot i que nascut a Madrid, s’havia criat a l’actual Bèlgica perquè tant el seu avi com el seu pare havien servit el rei en la guerra contra els revoltats.

En aquella època la funció principal dels ambaixadors era enviar cartes per tal d’informar del que passava a la cort i al país on prestaven servei. Per això em sembla enormement significativa la cita que reprodueixo. Lira parla del que fa el govern holandès, però en realitat el que està dient és el que no fa el govern espanyol: ocupar-se del benestar dels espanyols, defensar la seguretat jurídica i fomentar la producció.

Hauria de ser evident per a tothom que si Espanya pidola el favor dels Països Baixos no és perquè hagi tingut mala sort, o perquè sigui un país intrínsecament més pobre, sinó perquè en aquests 450 anys ha estat més mal governat.

De la mateixa manera, la interpretació que hem de fer dels resultats electorals del passat cap de setmana a Galícia i al País Basc ha d’incloure necessàriament el factor gestió, perquè segurament molts gallecs i molts bascos pensen –justificadament o no– que el PP o el PNB són millors gestors respectivament que els seus rivals electorals.

Dissortadament, els partits polítics i els periodistes s’esforcen incansablement per amagar aquesta dimensió i parlar únicament dels eixos esquerra-dreta o unionista-sobiranista. No vull dir que aquestes dues dimensions no tinguin la seva importància, però em sembla que en tenen menys que la de bon-mal govern.

És sota aquesta llum que crec que s’han de considerar els propers comicis autonòmics a Catalunya i, en general, les perspectives electorals. Els partits independentistes aspiren a revalidar la majoria al Parlament i a mantenir la proporció de votants. La pregunta que crec que ens hem de formular és si per aconseguir-ho han fet els possibles per governar la Generalitat d’una manera eficient i inclusiva.

De la mateixa manera que si Espanya es veu obligada a pidolar el suport dels seus veïns del nord es deu exclusivament a la qualitat dels seus governs, que l’independentisme es consolidi o es deixi de consolidar a Catalunya es deurà exclusivament a la qualitat de la gestió de la Generalitat en els últims anys. Tot sovint, però, ha semblat que els seus representants han estat més preocupats per demostrar-se a si mateixos altres coses.

stats