11/09/2020

Sobre la decadència de Catalunya

3 min
GETTY

“Y es que ya todo pasa en Madrid [...]. La razón es simple: la política cultural catalana está en manos de unos ferósticos embarretinados” 'Barcelona es el Titanic', Félix de Azúa

L'anunci de la fusió entre CaixaBank i Bankia ha donat lloc a una altra manifestació de pessimisme econòmic (l’anterior el va protagonitzar el sorpasso de l’economia madrilenya, al qual Germà Bel dedicava un article dijous).

Tot l’espectre polític sembla coincidir que Catalunya viu una decadència econòmica, encara que discrepin sobre les causes. Per als anticatalanistes, la decadència hauria començat amb l’autonomia, s’hauria consolidat amb les polítiques nacionalitzadores de Pujol (de la suposada eficàcia de les quals és testimoni el fet que el famós article de Félix de Azúa es va publicar tot just dos anys després que fos investit president!) i hauria fet explosió amb el procés independentista. En canvi, per a molts catalanistes –independentistes o no– la decadència seria conseqüència de les polítiques centralitzadores, i molt concretament del dèficit fiscal. Per a tots dos grups la fusió de CaixaBank constitueix una mala notícia; la diferència és que per als primers CaixaBank és una entitat autònoma espantada pel Procés i per als segons poc més que un titella que es mouria al dictat del govern central.

És fàcil veure que l’explicació anticatalanista, encara que pugui contenir una part de raó, és falsa. Com que quan parlem de la decadència ho fem –conscientment o inconscientment– en relació a Madrid, l’indicador més clar és com ha evolucionat el PIB per càpita de cada comunitat en relació al de Madrid. El fet és que totes les comunitats sense excepció han quedat enrere entre 1986 i avui. Les que menys ho han fet han estat les que tenen el concert (el País Basc i Navarra), però immediatament després se situen Galícia, Catalunya i Cantàbria. Amb aquestes dades, resulta grotesc proclamar que el ressagament català seria culpa fonamentalment dels polítics catalans. Encara més, els governs de les Balears, de Múrcia i de València –per posar tres exemples mediterranis– no han comès cap dels pecats que s’atribueixen al pujolisme o al procés independentista i, malgrat això, se situen a la cua de la classificació.

Més difícil resulta rebatre l’argument catalanista, perquè és indubtable que Espanya està organitzada de manera que Madrid xucli activitat de tota la resta. Ara bé, aquest argument obvia un fet transcendental: el redireccionament de les inversions de la burgesia catalana de la indústria a l’immobiliari sobretot a partir de la crisi dels 70-80. L’increïble èxit del turisme català –a la costa primer i a la ciutat de Barcelona després– no es pot explicar sense aquesta decisió col·lectiva. Els governs catalans s’hi han apuntat amb inusual energia, com ho posa de manifest el Pla d’Hotels de l’ajuntament socialista d’ara fa trenta anys, l’entestament de Pujol en el projecte Port Aventura o que avui el govern de la Generalitat acordi finançar la compra d’uns terrenys per part d’uns privats a uns altres privats no per instal·lar-hi una fàbrica de xips, de bateries elèctriques o qualsevol altra activitat susceptible de transformar el model productiu català, sinó un casino! Mentrestant, la burgesia basca continuava invertint en indústria i els seus governs centraven la seva política a donar suport a aquest sector.

Molt encertadament, Ramon Aymerich relacionava aquesta decisió amb l’explicació que l’historiador Fernand Braudel dona del ressagament italià respecte d’Alemanya o Holanda a partir del XVII: la decisió col·lectiva de deixar d’invertir en indústria per passar a fer-ho en deute públic i en terra. Com en el cas italià, les famílies catalanes que van decidir invertir en l’immobiliari mentre els seus col·legues bascos persistien en la indústria no es van equivocar, perquè els rendiments que n’han tret han estat en general més que satisfactoris; ara bé, les conseqüència col·lectives han estat molt pitjors. Fonamentalment perquè els llocs de treball creats a Catalunya han estat –de mitjana– de pitjor qualitat: menys qualificats i més mal remunerats.

Catalunya no és, però, el Titanic. La crisi del covid ens obliga a repensar la nostra dependència del turisme, i els fons europeus “de reconstrucció i resiliència” ens troben havent fet els deures: havent construït un ecosistema de ciència, tecnologia, emprenedoria i inversions d’un gruix més que considerable. Avui, Catalunya bull de projectes empresarials basats en la ciència i de financers disposats a invertir-hi.

No ens equivoquem: CaixaBank és –com tots els bancs– un nàufrag que braceja per sobreviure. Obsessionar-nos pel que fa o deixa de fer és conduir mirant el retrovisor. El nostre futur s’ha de fonamentar –com el d’Alemanya o Holanda– en la ciència i la tecnologia, i ho tenim tot a favor per primera vegada a la nostra història.

stats