27/05/2020

Tanatofòbia

3 min
Flors que adornen vàries tombes al cementiri Vila Formosa, a Sao Paulo, al Brasil, el passat 18 de maig. Aquell dia en dotze hores es van realitzar seixanta-dos enterraments: la feina dels enterramorts s'acumula en plena pandèmia pel covid-19

Per a una societat que fa de l'oblit de la mort part de la seva manera d'estar en el món, quan la mort irromp amb fulgurant força és com si de cop emergís alguna cosa reprimida.

De com filosofar és aprendre a morir és l'assaig XX del llibre primer dels Assaigs de Michel de Montaigne. Noble, fill de noble, i alcalde, fill d'alcalde, també per a ell la mort va ser un tema. És veritat, se'ns fa difícil mirar-la de cara, tot i que no tenim altra opció. Per una raó molt òbvia i alhora temible: és la nostra condició. Com també ho és riure, estimar, desitjar o plorar. Empènyer la mort al rerefons de la consciència, doncs, no fa que desaparegui. Potser algun dia la utopia transhumanista l'erradicarà. O potser no. Qüestió de fe. Però, mentre ho conjecturem, morim. Com Montaigne.

La mort és un tema perquè és qüestió de vida. I en aquesta cruïlla s'han de contraposar la postura d'Epicur de Samos, vaixell insígnia de l'hedonisme lúcid, i la de Martin Heidegger, prominent existencialista. Pot ser que a Epicur no se l'acabi d'entendre quan diu que "el pitjor dels mals, la mort, no vol dir res per a nosaltres, perquè mentre vivim no existeix, i quan es fa present nosaltres no existim". Jo no he estat capaç d'aconseguir aquest nivell d'estoica ataràxia davant el tràngol, perquè la mort es presenta com un fenomen molt més complicat que un sil·logisme. És la previsió inapel·lable d'un final que no és al davant, excepcional, sinó al costat, que en qualsevol moment es concreta. És la definició d'estar en el món, per dir-ho de manera semblant a com ho expressa Heidegger. I això angoixa.

Negar i banalitzar s'entrecreuen. Per això negar i banalitzar són, sovint, mecanismes de defensa davant una por insuportable. A vegades pot semblar que té el seu què, perquè atenua transitòriament aquesta por. Però el problema d'aquesta angoixa existencial és que no té cap altre objecte que la vida mateixa. Hi pot haver minimització, però no oblit, perquè la mort no és un problema del més enllà. Organitza l'aquí i acompanya la vida quotidiana. Un fugaç repàs del que fem dia rere dia constata que hi ha coses, automatitzades, que fem per evitar morir immediatament. Travessem el carrer amb precaució, comprovem l'estat d'una bastida abans de passar-hi per sota o evitem aliments i medicaments que ens generen reaccions al·lèrgiques. Accions concretes per evitar un dels mals metafísics.

El sil·logisme d'Epicur ni resol ni dissol l'impacte de la mort. I tampoc encaixa amb la necessitat específica que tenim de ritualitzar-la. Una característica ancestral, tan primària com l'existència de patògens o catàstrofes naturals, que ens recorda el lloc de l'home en el cosmos. Morim, sí, però a més se'ns moren éssers estimats. Per això no anomenar la mort pot posar en risc la necessitat del dol i, sobretot, els ritmes d'aquest dol. No se sap bé si perquè representa el contrapunt a la societat de la producció i de l'acceleració, o perquè és l'esmena a l'experiència d'estar en el món, que fa més mal, la veritat és que vivim alienats de la mort.

Hi ha diagnòstics de tot tipus sobre el món postpandèmia. Es parla de política, tecnologia, sanitat o globalització. Però no sembla haver-hi gaire preocupació per reconèixer a les dimensions de la mort el paper que tenen en l'experiència quotidiana, interpersonal i comunitària. Una falta de convivència amb la nostra fragilitat radical que seguirà tenint el seu impacte en la rellevància que donem, per exemple, a determinades àrees de la sanitat pública, a la bioètica en tot el que té a veure amb l'àmbit biomèdic i als debats al voltant de què significa el bon morir. I que, per descomptat, farà més difícil que en moments d'aguda crisi puguem fer front a totes les dimensions de la mort amb més recursos. Pensem, si no, en la gestió de les sales de vetlla i en els comiats en aquests temps de pandèmia. Això també ens hauria de fer pensar.