05/12/2020

Mirall

2 min

L’aprovació dels pressupostos de l’Estat per una majoria més gran que la que va fer possible la investidura de Pedro Sánchez marca un canvi en la temporalitat del cicle polític. De cop s’ha passat de la provisionalitat a certa consolidació. Llevat d’algun daltabaix imprevisible, la legislatura té moltes possibilitats d’arribar a termini. La fantasia que el primer govern de coalició de la democràcia cauria pels seus desajustos interns -compartida per la dreta però també per la vella guàrdia socialista, que no perdona a Sánchez haver-la enviat al bagul dels records- s’ha esvaït. Unides Podem sap que sortint del govern entraria en una crisi organitzativa de difícil solució. I el PSOE és conscient que la seva implantació sempre li donarà una solidesa que no tenen els seus socis.

Conclusió: a la dreta li han canviat els plans. I després d’especular amb la possibilitat que la pandèmia fos la tomba del govern, ara es troba havent d’afrontar una marxa llarga. No té altra estratègia que la construcció del fantasma del govern socialcomunista, un discurs massa antic perquè pugui tenir gaire recorregut. Pablo Casado, a més, no les té totes perquè li està creixent l’enemic a casa i de la mà de Miguel Ángel Rodríguez (i segur que hi ha raons per veure-hi Aznar al darrere) estem en ple procés de construcció de Díaz Ayuso com el Trump espanyol. Casado es va atipar de festejar Vox perquè temia que fos Abascal el que encarnés aquesta figura. I ara resulta que la té a casa.

Tenim al davant un llarg període en què sentirem una i mil vegades que el “PSOE està governant amb ETA” (Abascal), com si no sabessin que ETA ja fa deu anys que no existeix; que Pablo Iglesias és qui fa i desfà al govern, i que Sánchez s’ha venut el castellà a ERC, com a leitmotivs d’una cadena inacabable de fake news. Entenc que vulguin engrandir la figura d’Iglesias per rebaixar Sánchez, però haurien de ser conscients que demonitzant els vots de Bildu es posen ells mateixos al mirall. Vox, que es presenta com a hereu del franquisme, i els sectors del PP que encara es resisteixen a condemnar la dictadura. La qualitat de la democràcia s’avalua per la capacitat d’integració. I aquí hi ha exclusions i van en una sola direcció.