20/07/2020

Junqueras-Sanchis: la batalla dels adverbis

2 min

Diumenge al vespre, el director de TV3 entrevistava Oriol Junqueras. De totes les entrevistes que ha fet Vicent Sanchis des que és al càrrec, aquesta ha estat la més entretinguda i interessant: les espurnes entre tots dos van saltar de seguida. Junqueras és un dels polítics més difícils d’entrevistar per la seva oratòria hàbil a l’hora de fugir d’estudi. Sanchis, conscient d’aquesta destresa del seu interlocutor, va collar-lo amb preguntes més curtes i precises de les que habitualment sol fer.

Ja a la presentació inicial, Junqueras va indicar a Sanchis que considerava poc pertinent l’ús que havia fet del terme “lògicament” al referir-se a la reacció previsible de l’oposició sobre el tercer grau penitenciari. Al final de l’entrevista, Junqueras va assenyalar-li: “Afortunadament vostè i jo estem amb una distància segura”, parlant del covid, i va ser el director de TV3 qui li va matisar la paraula: “Afortunadament no. Ens n’hem assegurat”. Aquesta lluita perspicaç d’adverbis exemplifica com la tensió i la confrontació van ser constants, de principi a fi. Vam descobrir un Junqueras més dur i a la defensiva de com ens tenia acostumats. En sis ocasions va reiterar com n’era ell de bona persona. La insistència i la vehemència en fer-ho cridava l’atenció: “Soc honrat i bona persona. Soc una persona honesta i sempre ho he sigut a ulls de tothom, de qualsevol. I han tingut l’ocasió de comprovar-ho, no ells sinó el país sencer”. Després de la pausa de publicitat, el president d’ERC encara es va mostrar més desinhibit en les respostes i, sobretot, amb una actitud desafiant i un pèl altiva que sorprenia: “Si algú s’atreveix a dir-me a mi que això és una excusa després de xupar-me tres anys de presó, els ha de tenir molt ben posats, eh, molt ben posats! Que comenci a passar ell cap allà i després m’ho explica!”, “A mi no m’intimida el soroll, ni m’intimida la presó, ni m’intimida ningú ni res!”, “Jo soc més independentista que ningú. O com a màxim algú em pot empatar!”, “Hi haurà concretadors al món, però més concretador que jo és impossible!”. Junqueras fins i tot va deixar anar un parell d’ “hòstia!” i un “collons!” i algunes exclamacions de menyspreu. Un “Eeeeeh!” i un “Uooooh!” neguitosos per les preguntes que li feia Sanchis, que no es va arrugar.

Sanchis li va retreure sibil·linament que des de la presó hagués concedit una entrevista a una altra cadena (la d’Évole a La Sexta) abans que a la del seu país. L’espiral irònico-retòric de Junqueras va anar in crescendo, amb dosis de sarcasme per demostrar que les seves respostes no podien ser més “clares i diàfanes” tot i les exhortacions de Sanchis a contestar amb més precisió. Més enllà dels titulars que li va poder arrencar, Sanchis va aconseguir una cosa més subtil que l’espectador va percebre durant aquella hora llarga: com la presó i el sentiment d’injustícia poden endurir i transformar el tarannà d’un polític.