El nou turisme d’assassinats
Dimecres tornaven a la televisió les imatges de les tres nenes d’Alcàsser assassinades el 1992 i les dels culpables d’aquell crim. El motiu: s’havien trobat, aparentment de casualitat, uns fragments de falanges al lloc on van aparèixer els cossos. A La Sexta, dins de l’espai de successos ‘Expediente Marlasca’, en parlaven a la tarda. Ens mostraven la fotografia d’un paper d’alumini arrugat, com si fos d’un entrepà, amb els ossos a dins. El més delirant és que la pantalla estava partida i just al costat ens anunciaven un programa d’Alberto Chicote que emetrien al vespre titulat '¿Te lo vas a comer?' Era inevitable que el nostre cervell assimilés la imatge i el rètol de la pregunta com un mateix missatge, cosa que provocava un resultat terrible. Manu Marlasca, el presentador, deia per tancar el tema: “De los pequeños errores, de pequeñas verdades, se han construido grandes teorías de la conspiración. No las alimentemos”.
L’endemà al matí, a 'Espejo público', entrevistaven per telèfon l’home que havia trobat els ossos, un tal Vicente, que intervenia amb la veu distorsionada. Tan bon punt va començar la connexió, va aclarir que no pretenia treure beneficis d’allò però que acceptava la invitació perquè estava molt molest amb el que s’havia dit sobre ell a les xarxes socials. L’home va explicar que havia vist la sèrie documental de Netflix sobre el crim d’Alcàsser i que, “alentados por la curiosidad, igual que cualquier excursionista se sube a una montaña, fuimos ahí”. Va anar a l’escenari del crim amb la seva parella, es van asseure a dinar, descansar i prendre la fresca, i de casualitat va veure un fragment blanc a terra que li va semblar un os. Va remoure una mica la terra amb un bastó i van aparèixer tres fragments més. Els va fotografiar, els va embolicar amb el paper d’alumini de l’entrepà, se'ls va posar a la butxaca, va contactar amb un expert forense de la televisió i, obeint els seus consells, va portar-los a la Guàrdia Civil. A més, l’home s’havia pres la molèstia de descarregar-se el sumari del cas d’internet per llegir-se’l. “Qué imagen, ¿no, Vicente? ¡Qué duro!” L’home explicava que ell no volia afegir més dolor a les famílies de les nenes però que li molestava molt que li haguessin dit friqui per haver fet aquella peculiar excursió. El programa s’indignava pensant que vint-i-set anys després del crim encara hi hagués restes òssies, cosa que demostrava que l’escena no s’havia investigat de manera convenient i que s’haurien d’aclarir moltes incògnites. Nacho Abad agraïa a l’entrevistat la conversa: “Te agradezco que hayas entrado en el programa para desmentir a los maledicentes que te han tratado de friki”, i el felicitaven per haver actuat correctament. Segurament som davant d’un nou gènere televisiu: gent encuriosida pels circs mediàtics al voltant de crims que va al lloc dels fets a inspeccionar i fer troballes (quina casualitat) que alimentin més l’espectacle. Turisme d’assassinats al servei de la conspiració. Igual que fa vint-i-set anys, el crim d’Alcàsser continua servint per innovar en els esperpents televisius més grotescos.
