El sorteig més trist del món
Ja fa 58 anys que la Loteria de Nadal s’emet per televisió. El sorteig va arribar per primer cop a les llars espanyoles el 22 de desembre del 1962. L’endemà La Vanguardia destacava en portada: “Es esta la primera vez que Televisión Española ha instalado sus cámaras en la sala de sorteos para retransmitir el acto a toda España”. L’Abc apuntava que aquell any “las cámaras van recogiendo las emociones del espectáculo”. Anteriorment, només el No-Do oferia al cinema imatges d’algun moment del sorteig. Revisar-les fa impressió perquè bona part de les eines i la infraestructura que s’utilitzava era exactament la mateixa que ara. Les pinces amb què es posen els premis grossos dins el bombo i els recipients de vidre on cau la boleta són idèntics. És com si el temps s’hagués aturat fins i tot per a la canalla que s’esgargamella a l’escenari. La cantarella dels infants de San Ildefonso sonava amb veu més engolada i feien uns refilets que ja s’han perdut. Els quatre primers anys de la retransmissió no hi havia presentador. Ara a La 1 de TVE ens ho relaten amb una il·lusió impostada i una carrincloneria embafadora que crea rebuig. Als espectadors ens tracten com nens petits. Per sort, enguany el covid ens ha salvat de la gent estranya que assisteix a l’espectacle disfressada. La pandèmia ha obligat a una austeritat del format que fins i tot ha accentuat aquest viatge al passat. Les mascaretes eren, de llarg, l’element més rupturista de la història de la Loteria. Tants anys de retransmissió televisiva han acabat per normalitzar un espectacle esperpèntic. Un escenari on els nens i nenes treballen sota l’estricta mirada d’un grup d’homes amb americana que supervisen el sorteig. Feia impressió, per exemple, observar com un senyor molt seriós insistia a una nena perquè la llarga cabellera no li caigués per davant de les espatlles. Se suposa que el cabell se li havia de mantenir immòbil a l’esquena quan s’ajupia a agafar la boleta que queia del bombo. Any rere any anem veient com la canalla creix. Els germans Dávalos es van fent uns homenets davant de tot Espanya fins que els canviï la veu.
L’anunci de la Loteria evoluciona però el sorteig es manté esgarrifosament igual. La tradició, la televisió i el relat dels presentadors han manipulat la percepció de l’espectacle. El repicar de les boletes de fusta dins els bombos és un estímul auditiu que comunica fortuna. I els comentaristes parlen alegres de milions d’euros i gent afortunada. Però si treus el volum del televisor, la Loteria es converteix en el sorteig més trist del món. Uns homes controlen uns nens que semblen esporuguits si s’equivoquen o s’embarbussen. Tot fa pudor de naftalina, de sistema pedagògic caducat i d’infelicitat escolar.
