05/06/2020

Telecuina de confinament

3 min
Tele-cuina de confinament

TV3 ha estrenat, a la sobretaula dels divendres, una nova versió del Cuines amb un plantejament adaptat a les circumstàncies actuals. A Cuines al límit el xef Marc Ribas es proposa un repte més semblant a la confecció dels àpats de cada dia de les famílies: connecta a través d’una videotrucada amb una llar, inspecciona el que tenen al rebost i a la nevera, i els proposa un primer plat, un segon i unes postres amb la dificultat de cuinar-ho en només vint minuts. El sistema de partir la pantalla i veure com la família està pendent de l’elaboració del menjar és visualment original. Un cop fet el menú seran ells el que han d’assumir el desafiament de preparar el mateix a casa.

La idea és bona i innovadora. Dona un gir als tradicionals programes de receptes de la televisió que més o menys sempre són el mateix més enllà de la personalitat del xef. No només hi ha l’explicació d’una recepta sinó la confecció d’un menú familiar complet. Hi ha una contrarellotge en la preparació de l’àpat que dona certa emoció al resultat final. I això exigeix una velocitat, una organització i una manera de cuinar que no té res a veure amb el sistema com habitualment la televisió ens ensenya el procés d’elaboració d’un plat, on tot és molt més pausat i les el·lipsis temporals dels temps de cocció i repòs dels aliments mostren una evolució irreal de la recepta. I aquesta és, segurament, la virtut principal d’aquest Cuines al límit: el realisme. Els programes de recepta tradicionals –inclòs el Cuines– no són processos reals. Hi ha un treball previ, fet per ajudants, que permet tenir versions a mig fer. Si es cuina un tall rodó, el que es posa cru al forn i el que surt cuit no necessàriament és la mateixa peça de carn. Fan que ho sembli i així s’agilitza el procés d’enregistrament i tot té una aparença molt més polida. A Cuines al límit tot és més autèntic. Primer per les condicions més rudimentàries de gravació. I a Marc Ribas se li acumula la feina, se li encavalca l’elaboració de cada plat, li sona el timbre del microones quan menys s’ho espera i va amuntegant plats i recipients utilitzats. L’elaboració s’assembla més al tragí habitual que tots plegats experimentem a la cuina. La dificultat de les receptes s’ajusta també a les necessitats pràctiques d’aquests dies. Els vint minuts de límit és també la durada perfecta que més o menys estem disposats a invertir en circumstàncies de confinament. Potser el més agafat pels pèls és com Marc Ribas s’adapta als ingredients i gustos de la família. En el primer programa, on la parella de la Sandra i el Carles i els seus quatre fills deien que són una mica llepafils, Ribas va tirar pel dret. Va posar llet al pollastre tot i que ella no en podia prendre i va fer unes postres amb alcohol que els nens no podien tastar. La Sandra, la cuinera oficial de la família, deia a tot amén per no posar pegues a les decisions del xef. Potser el més divertit seria veure la família a taula per comprovar l’èxit de la proposta o si hi havia protestes generalitzades amb alguns ingredients del menú.

stats