'The West Wing': una emergència televisiva
La plataforma HBO Max ha estrenat als Estats Units l’episodi especial de The West Wing que suposa el retrobament del càsting amb la finalitat d’estimular el vot en les properes eleccions presidencials. Es tracta de la recreació de Hartsfield Lane, un antic capítol de la tercera temporada on l’equip de la Casa Blanca està pendent de les votacions a la localitat que dona nom a l’episodi.
El capítol s’ha rodat en benefici de When We All Vote, una organització no partidista que treballa per fomentar el vot. Ara bé, per més que en el nou episodi es demani el vot sense especificar el partit, el que és evident és que el seu posicionament és absolutament partidista: votar massivament és sinònim de derrotar Trump. El 1999 The West Wing va néixer per oferir una visió romàntica i aspiracional de la política en ple declivi del mandat de Clinton, amb la ressaca de l’impeachment i el cas Lewinsky. I va perdurar al llarg del convuls govern republicà de George W. Bush. Vint-i-un anys després, The West Wing ressuscita amb caràcter d’emergència nacional quan, amb Trump, la política està tocada de mort. L’episodi, que preserva l’energia de la sèrie, es desenvolupa en un teatre de Los Angeles. El segell d’Aaron Sorkin sempre ha sigut molt teatral. Però aquesta proposta híbrida entre televisió i teatre és magistral. L’acurada direcció de Thomas Schlamme és una lliçó de realització, que demostra no només un gran coneixement del mitjà sinó un domini de l’escena teatral. La fusió de llenguatges és sublim. L’episodi es divideix en tres actes i compta amb inserts amb missatges a l’audiència d’actors i personalitats com Michelle Obama o Bill Clinton fent pedagogia sobre el procés electoral, advertint dels fraus i les garanties. El capítol no amaga mai les seves intencions. Els mateixos actors de la sèrie expliquen que la finalitat és aclarir dubtes i donar informació perquè la gent voti i, si pot ser, servir d’inspiració.
Aquest especial de The West Wing té alguna cosa de cerimonial. Primer pel discurs inicial de l’actor Bradley Whitford (Josh Lyman, l’adjunt al cap de gabinet) i la posterior obertura del capítol amb el compositor Snuffy Walden tocant l’emblemàtica sintonia de la sèrie amb guitarra clàssica acompanyat d’un conjunt de corda. La melodia predisposa immediatament l’espectador a l’estat emocional òptim per afrontar el relat, amb una barreja de nostàlgia i exaltació de l’esperit. L’escenografia austera i la il·luminació subtil transporten el seguidor de la sèrie als antics espais televisius. El teatre buit dota l’especial d’una transcendència simbòlica. Aquest capítol es converteix en un exercici de poètica televisiva per reaccionar a una urgència nacional. La reunió no és un caprici mediàtic, ni una frivolitat nostàlgica. La presenten com una necessitat política i social que va més enllà de l’entreteniment.
El guió mai fa referència a Trump. La ficció ens situa en la utopia política de sempre, on, per cert, les xarxes socials no existeixen. “Una fantasia inabastable”, com diu Samuel L. Jackson en la seva intervenció. És el simple tarannà del president de ficció Jed Bartlet (Martin Sheen) el que al·ludeix, sibil·linament i per contrast, a l’autèntic president dels Estats Units. Bartlet sempre es deixa ajudar, escolta tothom i actua amb sentit comú. És l’exhibició d’una altra manera de dirigir el món. L’efectivitat de la proposta sembla relativa: segurament l’episodi predica entre els conversos. Però d’altra banda, aquesta emergència televisiva per salvar el país a través d’una ficció ensucrada demostra fins quin punt el sistema democràtic nord-americà s’enfonsa, i qualsevol iniciativa de bona voluntat per revertir-ho és vàlida.
