23/02/2019

Més Montserrat Roig que mai

4 min

Veient un judici que té tot l’aspecte d’un simulacre, un judici d’estat a encausats per sedició i rebel·lió per la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat i en el qual acaba d’irrompre el cap de l’Estat establint un criteri polític, un judici en què es furta a l’opinió pública espanyola el dret a una informació veritablement oberta perquè no senti les defenses dels acusats -opinió pública que anteriorment ha estat bombardejada durant anys amb insídies i difamacions sobre els acusats i sobre la seva causa democràtica-, veient l’inqualificable paper d’una Fiscalia i unes acusacions sense proves, veient que l’acusació explícitament política és la de Vox..., ¿encara hi ha algú que de bona fe digui que no és un judici polític i una causa general?, ¿encara hi ha algú que de bona fe digui que és un judici merescut i que és just? Dic de bona fe.

En aquests últims anys tots hem guanyat unes coses i n’hem perdut unes altres. Un també ha guanyat nous amics i ha perdut vells amics. Amics que quan els demanaves que subscrivissin una petició perquè el govern espanyol s’assegués a dialogar amb la Generalitat, o que es donés llibertat als presos polítics, et responien que “la llei s’ha de complir”. ¿És aquest judici “la llei”? Però sí, és cert, a Catalunya hi ha una revolució democràtica en marxa que ha despullat i jutja aquest estat postfranquista, i és natural que un estat amb una ideologia així persegueixi els dirigents democràtics. És lògic que Vox sintetitzi el discurs de la persecució. Però confesso que no esperava un retrat tan en blanc i negre de la societat espanyola i més concretament dels seus intel·lectuals. Són precisament aquestes persones les que millor representen el desastre moral d’una societat espanyola tancada en un projecte nacionalista al servei dels interessos de l’oligarquia de la cort. La revolució democràtica catalana ha retratat a tothom.

Reiteradament, en aquests temps, m’he preguntat com s’haurien posicionat persones, figures que vaig conèixer i que ja no viuen. Crec que Manuel Vázquez Montalbán s’hauria vist obligat a fer més equilibris que mai, però també crec que, havent estat ell empresonat per raons polítiques democràtiques, mai s’hauria rigut de conciutadans ni hauria defensat per a ells la presó o l’exili per aquestes mateixes raons.

Amb Montserrat Roig només vaig coincidir en un parell d’ocasions, i em quedo amb la primera imatge d’una dona alegre que irradiava llum i atreia altres persones que veien aquella llum. Roig, figura fonamental que no té el pes mort de la institució, necessitava estar atenta i sense lligams, i estic segur que no s’hauria perdut pel camí i que seguiria sent combativa i lleial a les seves causes d’amor a una vida sentida i lliure, i al seu país. Sí, el seu país, no era súbdita d’aquest estat que sotmet i jutja la seva nació i la seva ciutadania, i estic absolutament segur que li hauria estat lleial.

Llegint ara el seu Un pensament de sal, un pessic de pebre m’enlluerna aquesta alegria de la seva llibertat de pensament, envejo aquest esperit independent i valent, i subscriuria el seu criteri polític i la seva irrenunciable posició moral. El seu vol lliure té una grandesa que no necessita expressar-se amb un discurs construït amb categories abstractes.

Reflexionant sobre la deslleialtat de la cort madrilenya, sobre la usurpació de l’Estat per una minoria paràsita que xucla i s’alimenta de les energies del conjunt de l’Estat, sobre com Madrid no ha estat i ja no pot ser una veritable capital per a tothom, em trobo que diu Roig: “Hi ha qui voldria que Barcelona fos separada de Catalunya amb un mur semblant al que hi havia a Berlín. Són els que estimen furiosament la ciutat però no en volen saber res, del país. Una dicotomia artificial, potser perquè somnien una ciutat definitivament castellana, amb totes les gràcies que no té Madrid”. Una reflexió que despulla les relacions de poder ocultes sota discursos progres, i que despulla, també, el neoliberalisme que ens nega la condició de ciutadans d’un país nostre i ens redueix a súbdits d’aquest Estat monàrquic, que ens pren el sentit comunitari i la pertinença i ens vol simplement votants, consumidors d’un producte en el mercat electoral, confosos habitants d’un gran supermercat separat del país. No són estranyes les burles als tractors dels pagesos que defensen les llibertats, perquè un país es defensa amb el que té i hi ha qui el vol inerme. Aquests pagesos són els que marquen la diferència entre els urbanites a mercè del poder i la ciutadania d’un país, una nació.

Montserrat Roig no només era barcelonina, també era ciutadana catalana i sentia amor pel seu país. Tota la seva obra és una obra descolonitzada, com a dona, com a catalana i com a antifeixista. Antifeixista militant, que és l’única manera veritable de ser demòcrata en aquest temps i sota aquest estat que ens ha tocat viure.

Si la Montserrat fos viva, seria insuportable per a tantes persones que la van conèixer i que no van saber ser lleials al que és fonamental, a elles mateixes. El vague progressisme que es dona per descomptat en tants artistes i intel·lectuals ha resultat ser tan fals com la “democràcia espanyola”.

stats