Mort lenta d'una monarquia
Feia molts dies que se'n parlava, però ahir es va fer realitat: la infanta Cristina, duquessa de Palma, esposa d'Iñaki Urdangarin i filla del rei d'Espanya, es va convertir en la primera membressa de la família reial espanyola que és imputada en un cas judicial.
La Corona espanyola no ha comptat mai amb suports polítics sòlids. L'esquerra espanyola és republicana; la dreta espanyola és antimonàrquica. Personatges com José María Aznar o Mariano Rajoy han transigit amb la monarquia perquè no els quedava cap més remei, i el mateix es pot dir de Felipe González i de José Luis Rodríguez Zapatero. En resum, en el que portem de democràcia (per dir-ne d'alguna manera) no hi ha hagut ni un sol president espanyol que realment cregués en la Corona com una institució fiable. Han estat trenta anys de perdre el temps miserablement, justificats únicament en un suposat paper redemptor que Joan Carles de Borbó hauria jugat en el cop d'estat del 23-F, sense que mai n'haguem tingut una constatació fefaent. Com més en sabem, més dubtosa és l'actuació de Joan Carles en el tejerazo .
Del que sí que tenim proves és de la mena de tren de vida que el rei d'Espanya s'ha acostumat a tenir al llarg dels últims trenta anys. Ell ha personificat el màxim consens de la Transició: algú que resumeix en la seva pròpa figura l'existència de l'estat espanyol. I aquesta sublimació ha funcionat perfectament durant les últimes dècades, fins al punt que semblava que el monarca era una peça inqüestionable. S'han succeït els debats sobre qui ha estat pitjor president d'Espanya, si Aznar o Zapatero (Felipe González ha quedat sempre fora d'aquesta mena d'enquesta, mentre que Mariano Rajoy gaudeix encara del benefici del dubte), però la premsa oficialista ha deixat sempre una cosa clara: passés el que passés a la democràcia espanyola, hi havia una figura inqüestionable i i constitucionalment inviolable, que era la del rei que, a la vegada, exercia de cap de l'estat.
Tot això se n'ha anat a fer punyetes en els darrers dos anys: don Joan Carles ha resultat ser un pocavergonya que s'havia acostumat a viure de la seva suposada inexpugnabilitat, i els mitjans han anat perdent, de mica en mica, la por de dir la veritat sobre la Corona espanyola. Que el rei tingui milers de milions emmagatzemats en paradisos fiscals, o que el seu gendre sigui un torrapipes que s'entretenia guanyant diners fàcils, són meres anècdotes que il·lustren el tema principal: allò que a Espanya s'ha presentat com un estat de dret era una pura fal·làcia, que únicament s'ha sostingut en aquestes dècades gràcies a les meravelles de l'estat del benestar. Quan el repartiment de riquesa s'ha acabat, i de mica en mica ha anat emergint la misèria moral en què estàvem instal·lats, tothom s'ha anat adonant que l'emperador (en aquest cas, el rei) anava despullat, tant des del punt de vista metafòric com des del literal. Que ara imputin la infanta és el de menys. El que compta és un estat podrit verticalment, com en temps del franquisme.
