La mort de la televisió tradicional i TV3
L’any 2011, el Business Insider va alertar: “La mort de la televisió lineal podria arribar d’aquí només cinc anys”. S’equivocaven, esclar. La irrupció dels serveis de streaming ha sigut un revulsiu innegable, però, com ha passat amb tantes altres tecnologies, més que substituir l’anterior el que han fet ha sigut compartir l’espai. Els joves han abraçat els sistemes que els permeten consumir quan vulguin, sí. Però el consum de la televisió tradicional -la que emet en directe, seguint una graella- es manté prou estable. El 2010, a Espanya es consumien 234 minuts per persona i dia de mitjana. Gairebé mitja jornada laboral. Vuit anys després, l’índex només ha baixat 12 minuts, és a dir, un 5% aproximadament. Potser sí que la biologia imposarà al final el seu inapel·lable criteri, però fer previsions dramàtiques a un lustre vista em sembla una temeritat.
Aquesta noció de la televisió tradicional agònica es mostra també a la borsa. Quan Merrill Lynch va publicar el seu informe sobre el futur del sector, el grup Atresmedia va perdre gairebé un 9% de la seva valoració en borsa, mentre que Mediaset es deixava el 6,5% sobre el parquet. I això que totes dues han presentat beneficis notables i un marge comercial envejable.
Les plataformes de streaming prometen ascensos meteòrics i són un caramelet inversor. Però encara hi ha massa interrogants flotant perquè es pugui donar per sentenciada la televisió tradicional. ¿És sostenible aquesta hiperinflació de sèries? Què passarà quan Apple, Disney i Warner irrompin de debò en aquest sector? Quin és el màxim de subscripcions que el ciutadà corrent assumirà, en aquesta oferta creixent?
A més, la televisió tradicional no s’està quedant quieta. Atresmedia va facturar 66 milions d’euros en concepte de vendes internacionals el 2017 i 58 milions d’euros el 2018. Mediaset segueix a molta més distància, però també ha entès que aquesta és una línia de negoci que cal cuidar. Perquè una televisió no és una finestra que va escopint programació a hores convingudes: més aviat cal veure-la com un pol de producció de continguts, amb un segell propi i identificable per l’audiència. De manera que, si mai mor el consum tradicional de televisió, una empresa pot tenir futur si sap rendibilitzar -en l’arena local i global- els programes i sèries que fabrica.
I aquí és on, des del punt de vista de Catalunya, cal preguntar-se si TV3 està treballant per adaptar-se a una possible extinció o reducció dràstica de la finestra tradicional. O bé si està fent una reconversió radical per adaptar-se al nou escenari. Jo crec que no, que falta un projecte de debò. Les competidores espanyoles s’estan posant les piles. Per això urgeix la renovació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: seria una llàstima que una eina amb aquesta potència ens quedés obsoleta mentre decidim si necessitem sis o set cadires, i si a tu te’n toquen dues o bé tres.
