20/12/2020

Un Nadal al corral anarcocarlí

3 min

Catalunya és un ludòpata. Juga com un boig desordenat sense demà. Juga, arriscadament. I sempre aposta a la carta del perdre. Aquest Nadal torna la partida. El país serà un gran escape room. Buscar, trobar la porta, la finestra, l’escletxa, l’orifici nasal per fugir de casa i celebrar Nadal a l’estil Frank Sinatra: my way. Som així. Un onanisme políticosocial amb BSO de mà de basa de botifarra sorollosament, conscientment perduda. Per això les mesures contra el virus per a aquest Nadal demostren amb llumetes de PVC d’avet no ecològic que Catalunya és un país anarcocarlí. A la nostra. No em toquis els nassos i els caratxos. Ingovernables. Inorgànics. Immaterials. Inimaginables. Indigeribles. Ens emborratxem amb escudella i carn d’olla i creiem que anem torrats de whisky destil·lat fa 250 anys o àcid clorhídric on the rocks. Tot al revés.

Sí, descobrim que no som una societat líquida: som una societat bombolla. No som Bob Esponja: som Bob Bombolla. Som un dibuix animat que pintarà el Nadal com li vingui de gust, com cregui, com li surti de la figa arrebossada o dels pebrots escalivats. Bufet lliure, take away, agafa el gall dindi i corre. O el pollastre? O l’estruç? O cuinarem esquirol? No seria millor mussol? Els mòbils treuen fum de rostit, de rostisseria. Els grups de famílies de tot el país no són una societat xarxa: són un societat Hamlet interconnectada fumejant. Què es pot fer? Què no es pot fer? ¿Es pot fer això barrejat amb allò sense traspassar lo altre? Som el telèfon de l’esperança convertida en dubte, confusió, alteració, fake news. El joc del telèfon: han dit que tal i jo entenc que qual i faré el que jo cregui-vulgui. Win-win. El ludòpata de la derrota abans de jugar, abans de seure a taula. Després s’aixecarà i marxarà. A continuar amb la tragèdia de l’addicció a la desfeta pels carrers. ¿Per Nadal cada ovella al seu corral?

Amb això tampoc ens posem d’acord com a bons genètics antisistema que som els catalans. Es veu que per Nadal podem anar a visitar familiars, a un hotel o casa rural fixat, o a una segona residència. D’aquest trio, el que més ha enfurismat el sindicat de ludòpates fracassats catalans és el concepte “segones residències” (concepte parit pels urbanites de despatxos de ceguesa territorial i neuronal). Argument: són per a rics. Què voleu esperar d’un país on hi ha criatures analfabetes que creuen això? No saben que hi ha pobles. Que hi ha cases on retornen els fills, nets, o el que sigui, cada cap de setmana. Durant les vacances, el Nadal. Res a fer. O persones que al llarg dels anys s’han fet casetes, o les han llogat, en comptes de gastar-se els diners amb viatges experimentals sensorials a un iglú d’esquimals daltònics tocant l’arpa amb foques descongelades al buit, com fan els urbanites burgesos, però que mai diuen que ho són, perquè maten el pare burgès i ells, ganduls de mena, es gasten la fortuna amb trossos de gel que es desfà com la seva vida de glaçó i ens alliçonen a tots. Fins que no tinguem un programa de desintoxicació d’aquests ludòpates, pseudourbanites i no urbanites, anirem d’addicció en addicció. Com el joc de l’oca enganxada a esnifar crestes de pollastre. Però hem dit que tothom al corral, per tant, res. O sí.

Sí, n’hi haurà, a dojo, a granel, a manta, que fotran, creuran, el que els surt de l’entrecuix aquest Nadal. I que avui pau i demà glòria... mortal. Perquè ja ho va dir el Jesucrist català, que ara tornarà a néixer com un càstig diví: Francesc Pujols. Pare de la religió catalana, del torrisme (de fer torres segona residència i d’anar torrat, de veritat, com un gat escaldat), que va proclamar el futur d’ara: “Visca Catalunya, morin els catalans”. Això mateix farem, en nom del corral mòbil anarcocarlí, com sempre malentès, i al revés. Perquè sempre, sempre estem condemnats a perdre quan ens creiem que guanyarem.