La naturalitat de l’artificialitat
L’illa de Notre-Dame la van construir de manera artificial, enmig de la llera del riu Saint Lawrence, reciclant milions de tones de runa procedents de les obres per fer el metro de Mont-real. Aquest pulmó natural de la capital del Quebec va servir per acollir l’Exposició Universal del 1967, i les proves de rem dels Jocs Olímpics del 1976. Enmig hi ha el Parc Jean Drapeau, dedicat a l’alcalde més dinàmic de la història de la ciutat. I és aquí on hi ha el Circuit Gilles Villeneuve, consagrat a la memòria d’aquest llegendari heroi de Ferrari, mort a la pista belga de Zolder el 1982.
El GP del Canadà és un dels favorits dels pilots, tant per l’ambient que l’envolta -la ciutat s’hi aboca- com, sobretot, per les característiques d’aquesta pista. I això que és força perillosa, a causa de la precarietat de les mesures de seguretat (els murs de protecció estan molt a prop i les escapatòries de frenada són bastant curtes) i la velocitat altíssima a què hi circulen. Amb aquests condicionants es fa difícil d’entendre per què agrada tant a tothom, sobretot als pilots. La resposta: perquè és molt selectiu, a diferència del que passa als traçats de nova generació, anomenats tilkòdroms, ja que gairebé tots són obra de l’arquitecte alemany Hermann Tilke. En aquestes instal·lacions, generalment de dimensions mastodòntiques, si un pilot fa una errada no acostuma a passar-li factura, perquè la seguretat és molt alta.
Al Gilles Villeneuve passa tot el contrari i, a més, ofereix millors oportunitats per fer avançaments -que requereixen ser agosarat, això sí- que no pas els escenaris més nous, cosa que ha permès veure sempre curses molt interessants aquí. I, paradoxalment, això entusiasma els pilots, que saben que qui triomfa aquí és un supervivent.
Com més ens escarrassem a fer l’automobilisme més segur, més ens trobem que els circuits de més èxit són els urbans, com aquest o els de Mònaco, Spa-Francorchamps i, més recentment, el de Singapur. Un contrasentit. Naturals o artificials?
