11/11/2020

L'estat d'ànim tampoc no rep ajudes

3 min
GETTY

S'esgoten les ajudes als autònoms com s’esgotaven les entrades d’un concert quan encara podíem anar a escoltar música en directe. No té cap sentit. És un gag tan desproporcionat que ningú no riu. El Govern demana perdó per aquest col·lapse però és difícil imaginar com no es pot preveure una allau tan previsible. Algú hauria de posar ordre en general. O fer la seva feina. Algú hauria de pensar seriosament que si les cures són necessàries per superar el covid, també ho són per mantenir la salut mental. No n’hi ha prou amb les ajudes econòmiques, que ni tan sols arriben. O que arriben prou tard per acumular deutes. Cal pensar en els efectes psicològics que té una gestió pèssima quan en depenen tantes persones. Per viure. O sobreviure. Resoldre problemes no és qüestió només de fer funcionar correctament una pàgina web. Encara que ara mateix ja seria tot un encert. Acceptem les restriccions amb una obediència exemplar, si és que l’obediència és un exemple, però a canvi continua el desgavell i l’allau de titulars cada vegada més feixucs del que se suposa que saben els uns i el que preveuen els altres. Veiem com la borsa es mou així que Pfizer anuncia la vacuna del 90%. L’esperança està en venda, com tot. Com sempre. La pandèmia insisteix a mostrar-nos totes les misèries i nosaltres insistim a mirar cap a una altra banda. Es parla ben poc del canvi climàtic, per cert.

El món es prepara per reactivar-se en la seva versió pitjor. Això vol dir que no s’entreveu cap altra idea brillant que no sigui tornar a la casella on ens vam quedar aturats el passat mes de març. Si és que no veníem saturats d’un sistema que indica, amb pandèmia o sense, que li cal una sotragada forta per posar-se al lloc que li toca. Suposant que toqui una mica de justícia. La velocitat amb què es mouen les investigacions per trobar una vacuna contra el virus és admirable, però al mateix temps és inevitable pensar què passa amb tot allò que no afecta a tothom i com es reacciona quan afecta especialment els més oblidats. Ningú no corre perquè no hi ha pressa a salvar el que interessa que estigui enfonsat. Em sap greu pensar que els possibles aprenentatges s’escolen altra vegada pel mateix forat que ha vist passar altres esperances. Afortunadament sempre ens quedaran esglésies obertes per beatificar més sants, que no sé si es consideren béns essencials però noms de carrers en tenen uns quants. Valdria més reconèixer la resiliència de tants homes i de tantes dones que tiren endavant amb un sentit del viure extraordinari i amb una predisposició que facilita la vida dels altres, fent els dies més agraïts entre tocs de queda i mascaretes fosques. I també reconèixer la fragilitat que porta aquest temps de malaltia i d’incertesa. Observar-la per aprendre a deixar que formi part de la nostra existència. Hi és i hi serà. Hi ha estat sempre. Quin sentit té continuar amagant les emocions? En què consisteix la fortalesa? Quins valors volem que prevalguin de veritat i no per quedar bé? Qui encaixa perfectament en un sistema tan competitiu? La incertesa també la trobo en les respostes que em dono a mi mateixa però confio que una reflexió general potser ens podria portar a algun recer col·lectiu. Per confiar en les persones i no deixar-ho tot a mans de designis divins.

Hi ha promeses de vacunacions massives. Més o menys com les ajudes als autònoms: no n’hi haurà per a tothom. Ho anem veient. Fa anys que ho fem. I de tant en tant ens rebel·lem i generem debats fèrtils que ens acosten a algun lloc on ens agradaria viure.