Sense miraments
El republicanisme actual es manifesta donant suport al rei. Mengen bistecs els defensors del veganisme i s’emborratxen els qui alerten sobre el perill de l’alcohol. La qüestió és posar-se en la situació que exigeix el moment. Tant és si s’acosta més al deliri que a la raó. És ben igual que sembli el gag més llarg de la història. El que calgui per fer la revolució monàrquica, la que estabilitza un país on no és delicte exhibir símbols feixistes ni fer apologia del nazisme però on és possible inhabilitar un president per una pancarta o empresonar persones per posar urnes. Els que tenen el poder es manifesten amb la violència del poder mateix. Fins i tot tenint el comandament de la repressió exhibeixen un ideari nostàlgic amb la benedicció dels qui, com ells, també demostren una incapacitat indubtable de viure en el present. Els defensors de la llibertat es neguen a qualsevol canvi que no sigui una rebaixa d’impostos. Aproven l’examen els que fugen amb els diners a la bossa de mà i la bandera al canell. Els nobles aplaudeixen els nobles. I tot i així encara hi falten els carruatges.
El risc és cada vegada més elevat. De contagi i de presagi. El mapa en vermell ens indica alertes variades. Ens preguntem si tornarem a estar confinades i si en algun moment es confinarà l’extrema dreta. A hores d’ara sembla que hi ha més possibilitats que ens tornin a tancar a casa que no pas que el govern espanyol posi fre a aquesta democràcia que es consolida un dia rere l'altre sobre les cunetes. Com que a la pandèmia els territoris no li interessen, va col·lapsant el que li sembla les vegades que calgui sense que s’hagi aturat des que va fer acte de presència. Implacable, ens ha aixafat la primavera, l’estiu i la tardor. La tenim assumida com una etapa llarga de les nostres vides, amb tot el que comporta. Els costums nous han pres possessió dels seus càrrecs des de fa dies però encara ens desconcerten les relacions amb mascareta i les distàncies necessàries. Patim per la salut i pels efectes que comporta aquesta nova crisi econòmica. Patim pels nostres drets i les nostres llibertats. Hi ha qui protegeix el rei perquè el rei el protegeixi. Són maneres de viure.
Els jueus ultraortodoxos d’Israel han presentat un pla per frenar el coronavirus. Proposen que les nenes es quedin a casa i els nens vagin a l’escola, on, sense les nenes, podran mantenir la distància social. Mai més ben dit. Les zones on viu la comunitat ultraortodoxa són les més afectades pel virus. També per la discriminació contra les dones. Però potser per a ells aquesta és una manera de ser feminista. La realitat no té res a envejar a les distopies d’èxit de la ficció. El guió està escrit en tots els racons del món. El president dels EUA es declara immune després d’haver passat la malaltia i amenaça amb fer petons als “homes i a les dones boniques” perquè no n’hi ha prou amb dir “a tothom”, l’estat espanyol celebra el seu dia nacional dibuixant una bandera inventada al cel després que l’any anterior ho fes amb un paracaigudista portant la bandera correcta però topant contra un fanal, i un partit d’extremadreta s’oblida la t d’octubre, o de totxo, en un dels seus actes. Hi ha alguna cosa que es contagia i no és el coronavirus.
L’amor per la natura es manifesta arrencant-li tots els bolets i passejant pel bosc com si el bosc no tingués vida pròpia. La gent es perd, les tradicions es mantenen. L’aire lliure és un be preuat. Ara més que mai. En tots els sentits. En algun moment, s’ha de poder respirar.
