03/04/2019

Teràpia contra la intolerància

3 min

Imagina que la il·lusió del teu fill és ser president d’un partit d’extrema dreta o que el desig de la teva filla és arribar a ser especuladora. Imagina que el teu fill es vol casar amb una dona i la teva filla es vol casar amb un home. Imagina que no es volen casar però que tenen relacions sexuals amb les seves parelles heterosexuals. Imagina que en la societat en què vius aquestes inquietuds formen part de la normalitat, entesa com una convenció en la qual tothom està d’acord que, específicament per aquests motius, no cal anar a cap especialista. Imagina que ningú no es qüestiona la teva vida normativa encara que pugui fer molt de mal als altres i fins i tot a tu mateixa. Imagina que aquest és el món en què vius. O millor, mira’l. Perquè aquest és el món en què vivim.

Sempre m’han semblat molt inquietants les persones que tenen una dieta equilibrada i es preocupen per la vida sexual dels seus companys de planeta, com si totes dues coses els haguessin d’allargar la vida o, cosa que és encara molt pitjor, els portessin directament al cel. Una persona no es pot considerar sana quan es preocupa per la vida sexual dels altres. Em refereixo a interessar-se pel sexe entre relacions consentides per totes les parts que hi intervinguin. Potser sembla una obvietat. Però m’agrada insistir en les obvietats perquè jo endrapo un paquet de Donettes per poca crisi existencial que tingui. Encara que reconec que em preocupo més per la dieta que pels gustos sexuals del personal. Sigui com sigui, en temps de foscor, tot va sempre com estava previst. Els atacs contra els mateixos. Les feministes, els homosexuals. Les feministes negres, els homosexuals jueus. Imagina un món en què el masclisme no és la norma i l’homosexualitat li importa un rave a tothom. Imagina que no hi ha persones que es creuen superiors a les altres, ni persones que se senten legitimades per dir el que és normal i el que no. Crec que el sucre dels Donettes s’ha ficat entre aquestes línies. Però no em digueu que tot plegat no seria una mica menys esgotador. I bonic.

El món és ple de persones que pateixen per no encaixar en la norma i ple de persones que pateixen perquè hi encaixen. Res no és fàcil, encara menys viure. El Papa, un home vestit permanentment de manera extravagant, no considera urgent portar els seus companys pederastes i violadors a l’especialista ni als jutjats però té recomanacions per a fills que fan “coses rares”, entenent com a “rar” que s’enamorin d’una persona del seu mateix sexe. En el seu món, l’amor té unes limitacions extraordinàries. Però, ¿i si et surt un fill que vol ser papa? ¿On el portes perquè pugui revertir aquesta tendència? I sobretot, qui decideix que això no és tant o més preocupant que l’homosexualitat? A mi m’agradaria un món sense religió, ni una, però puc entendre que si algú hi ha trobat respostes és normal que s’hi enganxi. Em refereixo a persones relativament lliures, que lliures del tot no se’n poden comptar. El que no puc entendre és que a aquestes altures el discurs continuï sent tan retrògrad i la hipocresia tan desmesurada.

L’homosexualitat està considerada un delicte en més de 70 països i en 8 es castiga amb la pena de mort. Els dirigents mascles alfa del món, com Bolsonaro o Putin, destaquen per la seva posició bel·ligerant contra persones que no són allà per acontentar-los sinó per viure la seva vida tal com són. Són gravíssims els discursos que es dediquen a atemptar contra les poques llibertats que ens queden. Estimar com volem i a qui volem és, literalment, un privilegi. I perdoneu-me, però això no és normal.