16/06/2018

Els negocis de Piqué i Cristiano

3 min
Cristiano i Piqué durant la disputa del partit d’ahir a l’estadi Fixt de Sotxi.

PeriodistaTant queixar-se que Julen Lopetegui no tenia el cap a la selecció espanyola, tres dies abans del Mundial, i resulta que a la prèvia del debut d’Espanya i Portugal ha transcendit que alguns jugadors destacats també estaven més pendents dels seus assumptes personals que no pas de la pilota. És el cas de Gerard Piqué, protagonista indirecte del documental en què Antoine Griezmann anunciava que es quedava a l’Atlètic de Madrid -el va fer la seva productora, Kosmos-. I, sobretot, era el cas de Cristiano Ronaldo, que estava ultimant un pacte amb Hisenda per acabar amb el cas de frau fiscal que el persegueix des de fa molts mesos. I això sense que el portuguès, que ha estat desaparegut de l’escena mediàtica els dies previs a l’inici del torneig, deixés d’ocupar-se d’alguns dels molts negocis que té més enllà del futbol.

Ja explicaven Santi Giménez i Luis Martín a Cuando éramos los mejores (Debate) que era molt habitual que a les concentracions de les seleccions alguns futbolistes aprofitessin les hores d’espera per parlar amb els seus representants i negociar els contractes de cara a les temporades següents. Té lògica, perquè aquestes concentracions són a l’estiu, en l’època de més bullici entre els representants i els clubs. I els jugadors començaven aquestes concentracions, eternes, just després que s’acabés la temporada i acabaven que amb prou feines tenien temps de gaudir d’uns dies de vacances. La diferència principal és que el llibre fa referència al Mundial de Mèxic del 1986.

El futbol del segle XXI ha avançat cap a un model en què cada jugador és una petita multinacional que dedica més hores “a les altres coses” que no pas a la pilota. El negoci és el negoci i els diners que s’hi mouen no són gens menyspreables, obtinguts entre un reguitzell inacabable d’espònsors personals i negocis on han invertit. És evident que aquests futbolistes van acompanyats d’un seguici d’assessors i gent de confiança que els permet delegar bona part de les funcions. Però és difícil imaginar que, entre una cosa i l’altra, no agafin el telèfon per preguntar com està anant la cosa.

S’ha trencat, doncs, el romanticisme que deia que els jugadors de futbol no podien tenir ulls per a res més que no fos el futbol. És absolutament legítim, i com va confirmar ahir Cristiano contra Espanya, absolutament compatible. El portuguès, per exemple, participa en una cadena d’hotels, una marca de roba i una cadena de gimnasos. Piqué, a més de ser president del grup Kosmos -productor del documental de Griezmann-, es dedica als videojocs i a l’alimentació. D’Andrés Iniesta es coneixen els seus cellers, de Leo Messi han transcendit negocis de restauració i immobiliaris...

Per tot plegat, les 24 hores del dia es divideixen en tres hores per entrenar-se -comptant la dutxa i el massatge- i unes vuit per dormir -si es porten bé-. La resta, espai que es dedica als patrocinadors personals o als negocis individuals de cadascú. Excepte el dijous, dia que, almenys a Can Barça, els jugadors han de participar en els actes promocionals organitzats pels patrocinadors del club.

El cas és que aquest galimaties s’havia arribat a fer tan insostenible, amb jugadors que demanaven sovint permís per perdre’s entrenaments i anar a la sessió fotogràfica de torn, que fa uns anys els clubs van haver-se de quadrar i fixar unes pautes perquè tothom complís, almenys, amb la disciplina que marcava l’entrenador. D’això, José Antonio Camacho, ara comentarista del Mundial, en podria explicar unes quantes anècdotes.