El multilateralisme sobreviurà

4 min

El secretari general de l'ONU, António Guterres, durant l'última Assamblea General de l'organització MANUEL ELIAS / EFE

A la recent inauguració de l'Assemblea General de les Nacions Unides, el secretari general de l'ONU, António Guterres, va advertir que els Estats Units i la Xina podrien "dividir el planeta" en blocs financers i comercials separats, amb capacitats divergents d'accés a internet i d'intel·ligència artificial. Més encara, va assenyalar que aquesta "gran fractura" entre les dues principals economies del món podria convertir-se en una divisió geoestratègica i militar.

Les creixents tensions entre les dues potències són alarmants, en efecte. L'administració del president nord-americà, Donald Trump, ha anunciat la seva intenció de retirar-se de l'Organització Mundial de la Salut després d'haver-la acusat de ser massa tova amb la Xina. A la pràctica, això significa privar l'OMS de la seva principal font d'aportacions financeres. Els EUA, a més, han paralitzat el sistema de solució de controvèrsies de l'Organització Mundial del Comerç vetant el nomenament de nous jutges al seu òrgan d'apel·lacions.

Per sort, tres formes de multilateralisme serviran per contenir el risc d'una gran fractura com la que es plantejava a l'inici.

Primer, les organitzacions multilaterals estan en un procés de canvi, no de col·lapse. La Xina no busca destruir les institucions internacionals liderades pels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial. La seva intenció és augmentar la seva influència dins d'aquestes organitzacions, perquè està prosperant dins el sistema que aquestes sostenen.

Si bé la Xina i els EUA són rivals estratègics, cadascun depèn dels mercats, les finances i la innovació globals, i necessita cooptar altres països per apuntalar el seu propi poder

Després de l'anunci nord-americà del seu imminent abandonament de l'OMS, la Xina es va comprometre a donar dos mil milions de dòlars al llarg de dos anys per ajudar-la a lluitar contra la pandèmia. I després que els EUA intentessin impedir el funcionament de l'òrgan d'apel·lacions de l'OMC, la Xina va fer circular una proposta de reforma per enfortir l'organització.

A l'ONU, la Xina s'ha convertit en el segon principal contribuent al pressupost general i al pressupost de les forces de pau. Avui quatre de les quinze agències especialitzades de l'ONU són encapçalades per funcionaris xinesos. I al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial, la Xina és ara el tercer estat membre més poderós, amb el seu propi seient a la junta executiva i un funcionari xinès a l'equip d'administració superior.

Així, estem davant d'una competència entre dues superpotències econòmiques per llocs a les agències que fixen i tutelen les regles globals. Mentre la Xina fa avançar de mica en mica la seva posició, els Estats Units fan servir amenaces d'abandonament i desfinançament.

Per contrarestar la gran fractura caldran líders que puguin mobilitzar coalicions de països diferents de la Xina o els EUA, per consultar una visió diferent de la d'aquests membres predominants. Sense líders així, és fàcil preveure que els vetos de les superpotències rivals paralitzin les organitzacions internacionals o les marginin. Seran consideracions vitals a l'hora d'escollir el nou director general de l'OMC que succeeixi Roberto Azevêdo, que va renunciar un any abans de l'acabament del mandat.

Una segona raó per pensar que el multilateralisme sobreviurà és que, igual que els EUA i la Unió Soviètica durant la Guerra Freda, tant la Xina com els Estats Units estan fent servir acords multilaterals per refermar les relacions amb els seus respectius aliats. Cada superpotència fa servir institucions on té predomini, com el Banc de Desenvolupament Interamericà, amb seu a Washington (en què els nord-americans tenen un 30% del poder de vot i la Xina tot just un 0,004%) i el Banc Asiàtic d'Inversió en Infraestructura, on la Xina té el 29% del poder de vot i els EUA no en són membre.

Els realistes clàssics podrien argumentar que una política d'equilibri de poder com aquesta necessàriament sacrifica la sobirania dels estats més petits, ja que les superpotències els obliguen a unir-se a les seves aliances per lluitar contra l'amenaça existencial que significa la seva rival. Però la història de la Guerra Freda demostra que les institucions formals dins de l'esfera de cada superpotència poden donar als estats petits un grau d'influència sobre les regles, i amb això moderar la competència entre les superpotències.

Per exemple, el tradicional domini nord-americà de l'FMI va fer que les pràctiques i polítiques estiguessin estretament alineades amb les prioritats de seguretat nacional dels EUA. No obstant això, el poder formal i informal de presa de decisions i determinació de l'agenda de l'FMI als anys 80 va obrir oportunitats perquè els estats europeus i d'altres continents poguessin influir sobre les regles. De manera similar, el multilateralisme dins de les aliances liderades pels EUA i la Xina podria moderar la seva rivalitat.

La tercera forma de multilateralisme que mitiga els riscos de la rivalitat recorda el Concert Europeu de principis del segle dinou, pel qual les grans potències de l'època buscaven solucionar assumptes d'interès mutu mitjançant consultes multilaterals. La seva efectivitat requeia en l'interès mutu dels seus membres a preservar l'statu quo.

Avui els líders de les principals economies del món tenen un interès comú similar a impedir que la pandèmia o una crisi financera global generin pertorbacions serioses a l'statu quo internacional. A l'abril, els líders del G-20, en una cimera que ja funciona com un comitè de gestió de la crisi, es van comprometre col·lectivament no només a fer servir les institucions internacionals formals per fer front a la crisi del covid-19, sinó també a coordinar part de les seves respostes fiscals i monetàries i avançar en la resolució de controvèrsies comercials. Es tornaran a reunir al novembre per avaluar possibles mesures addicionals.

Si bé la Xina i els Estats Units són rivals estratègics, cadascun depèn dels mercats, les finances i la innovació globals, i necessita cooptar altres països i regions per apuntalar el seu propi poder. Per aquesta raó, tots dos utilitzaran el multilateralisme, tant el formal com l'informal, per protegir el sistema en què han prosperat i afermar les aliances amb què pretenen traçar el seu rumb futur.