Ni Utrecht ni Brussel·les

Avui fa 300 anys que les grans potències de l'època van firmar a la ciutat holandesa d'Utrecht el tractat de pau que posava fi a la Guerra de Successió Espanyola, un conflicte dinàstic d'abast europeu. Els vencedors no van ser pròpiament els espanyols, sinó els anglesos, que a partir d'aquells acords van començar a bastir el seu imperi. Els derrotats més notoris? Els catalans. La història és prou coneguda. I la lliçó sembla que finalment l'hem après: Europa no ens ha ajudat mai ni ens ajudarà. Si volem ser un estat europeu de ple dret, ens n'haurem de sortir sols.

Per fortuna, ara no estem en guerra ni es firmen tractats de pau que ens triturin. Ara la batalla és democràtica: ciutadana, política, mediàtica, econòmica, pressupostària, judicial... La judicial pinta malament, com un cop més es va demostrar ahir amb la interlocutòria del TSJC sobre el castellà a l'escola, un assumpte en què el TC ja va obrir foc amb l'Estatut i el Suprem va reblar el clau. En el camp pressupostari, seguirà l'ofec de Montoro al Govern, amb l'ajut inestimable de l'austeritat europea, que colla Espanya en el compliment del dèficit (també ho vam veure ahir amb el comissari Olli Rehn). L'economia? El diner sempre és poruc, però la situació és tan justa que ja no està clar què té més risc, si seguir com ara o fer el salt. I de la indecent caverna mediàtica madrilenya només cal esperar-ne plagues: no escatimarà esforços per enverinar el debat.

Ens queden, doncs, la política i la ciutadania. És a dir, ens queda l'essència de la democràcia. Que és el millor i és l'única garantia de debò. O sigui: l'escola seguirà sent en català. I el país decidirà.