L’ALTRA MIRADA
Misc 28/02/2020

“Ningú és Superman, tots necessitarem ajuda”

La lliga ACB ha posat en marxa una campanya per lluitar contra el bullying

3 min
“Ningú és Superman, tots necessitarem ajuda”

BarcelonaNo us vinc a parlar d’assetjament escolar, us vinc a explicar una història”. Iñaki Zubizarreta sap guanyar-se l’atenció des del primer moment. L’exjugador de bàsquet és la cara visible de la campanya que l’ACB ha posat en marxa per lluitar contra el bullying. “Ningú és Superman, i en algun moment tots necessitarem ajuda”, recorda abans de despullar els seus sentiments. Quan era petit, els seus companys d’escola van començar a enriure’s d’ell perquè feia 1,82 metres amb tan sols onze anys. “Tenia un company que va arribar nou i era molt graciós. Va començar fent una broma, una simple broma, però quan hi ha algú que ho està passant malament, no és una broma. Un dia, jugant al parc, el seu pare va fer un comentari: «Què fa aquest subnormal jugant amb el meu fill?» La meva mare va discutir-se amb ell, però l’endemà em van posar un malnom. « Jacobo, cuanto más alto más bobo ». Tothom reia molt. Ho sents tantes vegades que al final ho naturalitzes i t’ho creus. T’estan trencant l’ànima, t’estan trencant com a persona. La cosa no es va acabar aquí. Un grup de nois majors em perseguien per l’escola per insultar-me i agredir-me. La situació se’ls en va anar de les mans. Un dia em van posar el cap dins d’una tassa de vàter plena de merda”, confessa. Els nois que l’escolten contenen la respiració.

La situació va degenerar tant que es va convertir en una tortura, un malson que els adults no van saber detectar. La professora va enviar el nen al psicòleg, que el va castigar un any sense pati. “Sents vergonya, creus que et mereixes el que t’està passant, justifiques que tot el que et passa ha de ser així i naturalitzes que el teu dia a dia és un infern”, recorda. Als professors els feia gràcia. “En aquell moment vaig tocar fons. Anar a l’escola era duríssim. Vaig creure que el millor que podia fer era esfumar-me. Em vaig acomiadar de la meva família i vaig col·locar-me davant d’un penya-segat per suïcidar-me. Era davant del precipici pensant si em llançava o no. No em vaig tirar”, explica.

L’excusa no importa

“Tant se val l’excusa. En el meu cas va ser per l’alçada, però pot ser el color de pell, l’orientació sexual, el pes, perquè ets brillant, perquè portes ulleres o perquè tens un accent diferent”, recorda Zubizarreta, que ha provocat que l’ACB canviï el significat de les seves sigles. L’Associació de Clubs de Bàsquet s’ha convertit en Actuem contra el bullying. “Mai s’havia fet una campanya tan implicada. És una iniciativa de conscienciació i d’actuació a través de la qual volem ajudar a tots els que la necessitin. Tothom ho està donant tot per deixar clar que l’assetjament escolar té sortida”, resumeix. La salvació del basc va venir d’una pilota. “Encara bo que va aparèixer a la meva vida un esport anomenat bàsquet. No pel que jugava sinó pel que em va donar. És l’única cosa a la qual em vaig poder aferrar. Gràcies al bàsquet em vaig trobar com a persona. Pas a pas, i amb l’ajuda dels meus companys, vaig tirar endavant”, assegura.

“Hi ha vida després de l’assetjament escolar. Els records no s’obliden, però es pot viure de manera que no condicioni el teu present. El camí no és fàcil i perdonar tampoc ho és. Hem d’inculcar els valors que ens aporta el bàsquet per combatre aquest monstre amb cara de nen anomenat bullying. És un problema social sobre el qual tots i cadascun de nosaltres tenim responsabilitat. Amb el que fem i amb el que no fem; amb el que permetem i amb el que no permetem; amb el que justifiquem”, recorda Zubizarreta, que ha esborrat la paraula rancúnia del seu vocabulari. “No en recordo ni els noms ni les cares. I no els guardo cap rancor. Avui els diria «Gràcies per ensenyar-me a no ser com vosaltres»”, assegura amb la dignitat intacta.

stats