03/12/2020

Nítidament electoralista

4 min
CRISTINA CALDERER

A deu setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya, molts dels missatges que sentirem, de tots els partits, estan més pensats per al dia 14 de febrer que no pas per al dia 15. Aquesta setmana, amb l’estrena de Laura Borràs com a candidata de Junts per Catalunya, n’hem tingut una bona mostra perquè ha centrat totes les energies a sembrar el dubte sobre el compromís independentista del seu principal adversari electoral, Esquerra Republicana de Catalunya. No sabem com es mesura la nitidesa independentista que reclama Borràs ni sabem on es donen els carnets de bon independentista, però voler classificar tots aquells que el dia 1 d’Octubre vam anar a votar no sembla que sigui una aportació gaire útil per enfortir el moviment.

Amb les dades demoscòpiques a la mà, en major o menor mesura, Esquerra Republicana ocupa un espai central i es disputa franges de vot amb Junts per Catalunya, amb la CUP, amb els comuns i, fins i tot, amb votants desencantats del PSC. En canvi, el terreny de joc electoral de Junts per Catalunya es redueix, essencialment, a una competició amb Esquerra, motiu pel qual, en els propers setanta dies, estem abocats a presenciar un desgast estèril dins un mateix bloc d’electors.

Aquesta dinàmica de suma zero, que és nítidament electoralista, no aportarà ni un sol votant a les files independentistes. L’objectiu legítim d’arribar primer a la cursa electoral, encara que sigui pagant el preu d’eixamplar l’esquerda entre els independentistes, és una estratègia ben poc intel·ligent per guanyar. Ni ERC, ni Junts ni la CUP no necessiten fer exhibicionisme per acreditar el seu independentisme ni sotmetre’s a exàmens de nitidesa. Amb presos polítics, exiliats i encausats, aquest debat essencialista per distingir els independentistes purs dels impurs resulta del tot impertinent i innecessari.

Com reivindicava en aquestes mateixes pàgines fa unes setmanes, el que hem d’exigir als partits que es presenten a les eleccions és que parlin clar i que es deixin estar de jocs de paraules i conceptes ambigus. És ben lògic que pensin en el 14 de febrer, però és imprescindible que pensin també en l’endemà i això fa que no puguin abstraure el convenient debat sobre la independència dels efectes devastadors de la crisi sanitària provocada per la covid-19 que patim. Com el carter en la novel·la de James M. Cain, el coronavirus sempre truca dues vegades, i potser tres si no extremem les precaucions durant les properes setmanes. I ja veiem com, amb cada onada, més persones i més empreses en surten durament perjudicades i reclamen el suport de les administracions.

La proposta que cal fer als electors no és fer-los triar entre purs i impurs. Tampoc no va de fer-nos triar entre la bona gestió o la defensa de la independència. Per fortuna de tots, aquest fals dilema va quedar superat fa anys quan, gràcies a persones com Josep-Lluís Carod-Rovira, es va posar sobre la taula que l’eix social i l’eix nacional són indissociables, són dues cares d’una mateixa moneda. Des de llavors, s’ha anat esvaint aquell statu quo alimentat per CiU i el PSC, que presentava com a incompatibles les polítiques progressistes i l’ambició nacional. Avui, CiU s’ha fragmentat en múltiples versions, en diversos espais polítics, i el PSC lluita per recuperar els vots que ara fa tres anys va capitalitzar Ciutadans.

La necessitat de parlar clar ha de servir perquè els electors decideixin com encarar el proper cicle polític, tant per resoldre els problemes immediats com també per fixar una estratègia guanyadora que permeti ser forts políticament per avançar en l’objectiu de la independència. Per simplificar, el 14-F sabrem si hi ha més gent que opta per l’estratègia d’eixamplar la base social entorn del 80% que reclama una solució política a través d’un referèndum o si, per contra, allò que es vol és eixamplar l’esquerda, comptant que ja hi ha prou suports i que només falta més determinació per fer realitat l’objectiu.

La competició electoral en el bloc independentista no es pot fer a qualsevol preu, sense tenir en compte que, amb tota seguretat, les urnes tindran com a resultat una aritmètica que exigirà arribar a pactes i a consensuar estratègies. Ja veurem si un nou acord entre Esquerra i Junts per Catalunya a la Generalitat és compatible amb un pacte a la Diputació de Barcelona entre el PSC i Junts per Catalunya, que va facilitar la presidència a l’alcaldessa de l’Hospitalet i va barrar el pas a tenir un president independentista al capdavant de la institució. Per això, també és necessari que es parli clar sobre les aliances postelectorals i no s’aboqui els votants a discussions estèrils i esgotadores, que són nítidament electoralistes.

stats