El "No" com a estratègia / En el nom del pare
El no com a estratègia
Està tot rumiat. Ara em volen fer creure que hi ha estratagema. L'objectiu immediat -m'asseguren- és omplir el sarró de molts nos per tenir excusa per poder fer el següent pas, que els amics del Consell de la Transició Nacional o els del pacte CiU-ERC ja deuen saber quin és. La tàctica potser no és gaire sibil·lina però, en l'era del qui dia passa any empeny, és d'agrair que algú pensi dues jugades més enllà dels seus peus. Per tant, quan Artur Mas se'n va a Madrid en cotxe a veure en Rajoy, hem d'estar contents perquè el president espanyol li hagi dit que es negocia tot menys el dret a decidir. És més, quan l'Artur se'n va a trobar en Rubalcaba, amb Pere Navarro de testimoni, els que volem l'estat propi hem d'estar eufòrics perquè l'encara líder del PSOE li digui al nostre president que és impossible que hi hagi cap acord sobre el dret a decidir. (Per cert, ¿aquesta reunió s'havia de fer d'amagat, en diumenge, a la seu del PSOE? ¿El president de la Generalitat s'ha de prestar a tot això? De debò?)
L'alegria de la setmana, per continuar col·leccionant negatives, ens l'ha donat el TSJC amb l'enèsima atzagaiada al català. Res millor per a la causa que un altre revés a dues mans. Al final, doncs, quan fullejo l' Interviú i veig que Espanya s'està gastant 10 milions d'euros perquè el CNI aconsegueixi que un jugador del Barça s'emboliqui amb la bandera espanyola, a casa ens hem abraçat d'emoció i hem obert un Sumarroca per brindar. Ja tenim el no del pacte fiscal, el no del PP al referèndum, el no del PSOE al dret a decidir, el no a la immersió a les aules... Per si de cas, mirem que la flexibilització del dèficit per al 2013, però, sigui que sí. Si el dèficit no pot arribar al 2% del PIB i es continua retallant a mansalva, costarà molt creure aquesta jugada mestra.
En el nom del pare
L'enterrament de Margaret Thatcher ha tornat el seu fill Mark a les pàgines dels diaris. Ara, però, no es parla ni de la venda d'armes al Pròxim Orient ni de cap detenció per finançar un intent de cop d'estat a Guinea Equatorial. La notícia és que els fills de la Thatcher, que heretaran uns deu milions d'euros, només pagaran una part minsa del funeral. Per més soldats i avions tunejats de la Guerra de les Malvines que hi desfilin, la factura de dotze milions per acomiadar la Maggie sembla una exageració. Mark Thatcher no és el primer fill de cap d'estat o de govern que, aprofitant-se d'un cognom de privilegi i d'una agenda de contactes que obren massa portes, troben unes oportunitats que, altrament, serien impensables. Jean-Christophe Mitterrand -quin peça- va ser un dels principals inculpats de l'Angolagate, el cas de tràfic d'armes soviètiques al país africà. Es veu que les armes els són molt llamineres. Encara els agraden més els diners. Segons com, sembla una malaltia. Una obsessió per amansar. I per fer-ho ràpidament i, pel cap baix, d'una manera tèrbola. Què deu pensar Lula da Silva de l'enriquiment d'un dels fills per una feina que no va fer mai? Què pensa Jordi Pujol quan llegeix la milionada d'euros que el seu fill gran hauria anat passejant per tots els paradisos fiscals? El rei, que ara li faran un vestit de transparència a mida amb massa butxaques ocultes, ¿continua pensant que ell és el més llest de la colla quan veu la filla i el gendre imputats fins al coll? Els fills heretem la genètica, el patrimoni i els deutes dels nostres pares. Els pares paguen, sovint, les conseqüències de no haver prioritzat els propis fills. El dubte: fins a quin punt és just que el currículum dels pares quedi tacat pel mal cap d'uns fills que es van creure intocables?
