24/02/2018

No només d’‘enlaire’ viu el català

3 min
No només d’‘enlaire’ viu el català

La separació de poders, les llibertats bàsiques, la democràcia... Tot està saltant pels aires! No hi ha manera de sortir-nos-en, cada setmana fem anar per a una cosa o una altra aquesta expressió calc indiscutible del castellà que sens dubte ha fet forat. Però com que tot excepte la mort té solució, això també.

És que ho visualitzem. Veiem el raper Valtonyc, l’artista Santiago Sierra i els seus retrats pixelats amb els Jordis, Junqueras, Forn i companyia... tots saltant amunt, cap al cel, enlaire: justa la fusta, quan una cosa explota els trossets van enlaire, no pels aires. I tant li fa si també ens els imaginem fets a miques; la imatge de saltar pels aires guanya, ens sembla “més encertada”, “més rodona”, “ens dona més la idea del que volem dir”. De veritat? Quants cops he sentit aquests comentaris a la redacció!

A veure, encara que dir que els ocells volen pels aires a alguns ens pot sonar, com a mínim, estrany, per no dir marcià, sí que és cert que durant el segle XX es recullen usos literals d’aquest volar pels aires d’alguns escriptors (però cap en el sentit figurat, que quedi clar). Personalment, penso que sí que de tant en tant ens convenen canvis d’aires, i que algú ens pot mirar amb aires de grandesa, però els avions van per l’aire, no pels aires. Però bé, acceptem pop com a animal de companyia, que en això dels plurals d’elements únics hi ha vacil·lació (bodes?, inferns?, cels?...). També estic d’acord que quan hi ha una explosió les coses surten disparades (tot i que ja hem dit que, de fet, salten enlaire, cap amunt, i no per l’aire, a través de l’aire). I que d’aquí a aplicar-ho a qualsevol cosa que se’n va en orris (què me’n dieu d’aquesta gran alternativa genuïna?), és a dir, al sentit figurat, hi ha un petit pas... Però l’hauríem fet sense l’empenteta del castellà?

Seguint la metàfora celestial, i incloent-hi la intencionalitat, és a dir, per dir hacer saltar por los aires (que és, de fet, com s’utilitza més), també se m’acut fotre enlaire, tot i que per força abaixant el registre (“Ja m’han fotut el negoci enlaire!”) i amb una significat lleugerament diferent, més d’espatllar, sí. Amb aquesta expressió, els diccionaris podríem dir que ens deixen amb el cul a l’aire, perquè no l’he trobat recollida enlloc (ni amb enlaire ni amb en l’aire : tots dos possibles, l’un és l’aglutinació de l’altre).

També ens deixa amb les vergonyes a l’aire acceptar a cegues el calc posar potes enlaire. No en el sentit literal -és evident que tothom (o totdon, com sembla que ens obligaran a dir si continuem així) es pot posar amb les cames cap amunt-, sinó en el figurat, en el de deixar fet un desastre. A l’habitació del meu germà sempre estava tot damunt davall, dèiem a casa. Però sembla que aquest damunt davall és dialectal (digueu-ne d’ús restringit, si voleu) i no acaba d’encaixar amb l’anomenat estàndard, en què sí que triomfa el castellanisme. I no hi fa res que també tinguem de cap per avall, el potes enlaire es vesteix fàcilment de catalanitat amb aquest enlaire nostrat. Mans amunt!, sento, en canvi, per al ¡Manos arriba! ¿Tant anar amunt i avall hem perdut el nord, i ja ni ens surt un “Mans enlaire!” espontàniament? El que sí que és un bon atracament és el que volen fer a l’escola catalana aprofitant que tot està una mica enlaire, i no perquè estigui fet un Cristo, que també, sinó perquè el més calent és a l’aigüera. Però tot el que puja baixa. I, tard o d’hora, cau pel seu propi pes.

stats