No val a badar

És possible que dimarts Joe Biden guanyi les presidencials americanes. Si fos així, no caiguem en l’eterna comoditat de creure que morta la cuca, mort el verí. Richard Sennett ho ha dit de manera rotunda: “Les gorres de Make America Great Again, les caçadores amb el nom de Trump i els adhesius per a la culata de l’arma són símbols molt valuosos per al 30% dels votants. Consideren que els autèntics EUA són seus i es tornaran més extremistes per recuperar el país”. L’odi, el ressentiment, la fòbia al que ve de fora, l’exaltació de la violència policial, la mobilització sectària de les religions, el masclisme, el rebuig als drets individuals bàsics, encara poden anar a l’alça. I com diu Paul Auster, “a la història dels Estats Units tot torna sempre al racisme, el defecte mortal d’aquest país”. Biden pot transmetre certa tranquil·litat. Però no és un líder de qui es pugui esperar que federi la nació.

A més, Trump ho ha deixat tot lligat i ben lligat. Com diu Bernard Harcourt, el més greu de la situació és que els Estats Units no estan vivint en estat d’excepció sinó de legalitat. I amb un Tribunal Suprem en mans de la dreta més reaccionària, perquè no pugui canviar res. Els fonaments del règim estan sota control del trumpisme. I no es veu ara com ara en el partit republicà cap impuls per sortir d’aquesta trampa. ¿L’Amèrica liberal i progressista serà capaç de capgirar l’herència del despotisme de la venjança? ¿O el Partit Demòcrata s’encallarà com altres vegades en l’ambigüitat, incapaç de detectar les causes que han dut l’extrema dreta a fer-se seva una part important del país?

L’advertència val per a tots. El vessant histriònic de Trump no ens pot confondre: no és una excepció americana. És un vent que recorre el món anunciant el final de les democràcies liberals. I aquí tenim una dreta que el respira i s’hi troba a gust (Vox) o amb simpatia (el PP). Amb Biden no s’acaba el problema. Comença la lluita per evitar que certa histèria patriotera, trist consol dels descontents, ens porti directament a l’autoritarisme postdemocràtic.