No voler ni haver de pagar

Els tribunals han donat la raó a conductors que havien recorregut una multa per haver participat en la campanya No vull pagar . Ells consideren que "el senyal de trànsit que hi ha als peatges només obliga a aturar-se, cosa que van fer". El que és emocionant d'aquesta sentència és que, quan van ocórrer els fets, en la llei de circulació no s'hi recollia l'obligació de pagar el peatge. Només la d'aturar-se. Això de pagar era "una qüestió potestativa entre concessionari i usuari". Ara la llei ja s'ha modificat, no fos cas.

L'administració sempre ha treballat molt bé l'eufemisme. Hi ha coses que és millor no dir pel seu nom, perquè poden ser desagradables. És millor dir "Vaig al bany" o "Vaig a canviar l'aigua de les olives" que no pas "Vaig a fer un pipí" o "Vaig a pixar". Hi ha certes coses desagradables -i pagar n'és una- que sempre es tracten amb eufemismes. És lleig que una llei et recordi, específicament, que t'has d'aturar a rascar-te la butxaca (eufemisme de pagar ) perquè rascar-te la butxaca no és agradable, sobretot quan no tothom ho fa. En fi, anar de València a Barcelona en cotxe costa una pasta en peatges. Anar de València a Madrid (els mateixos quilòmetres) és de franc. Imagineu, doncs, quin aeroport triarà un valencià que vulgui agafar un vol a Amsterdam. Sempre Madrid. Els peatges no són només un cost per a tots els catalans que anem en cotxe, sinó també una competència deslleial per als nostres aeroports, taxistes, cambrers, hotelers i carteristes.

En alguns restaurants rancis, encara ara, la carta que donen a la senyora no inclou els preus de les menges, com la del senyor, que sí que els inclou, perquè consideren que l'ésser femení no s'ha d'amoïnar per aquestes bagatel·les. Sempre pagarà ell. Aviso que hi aniré amb el manso i diré que no vull pagar el que m'he menjat i, sobretot, begut. No seré barata.