Només faltava que els bolets parlessin
Ha tornat Caçadors de bolets a TV3 tot i que aquesta tardor ja tenen assumit que els espectadors estem ja una mica saturats. Per això, en comptes de mantenir-lo en el prime time dels dies laborables ho han passat a la sobretaula dels dissabtes, després del Telenotícies . Un encert, francament. Una estratègia que permet mantenir viu (ni que sigui agonitzant) un clàssic de TV3 i, a la vegada, no esclavitzar l'audiència als èxits pretèrits. El bloc general es manté força semblant: famílies caçant, plegant o collint bolets amb la inconfusible veu de l'Òscar Dalmau. El dia que es cansi ell, el format s'acaba. També mantenen l'expert, l'Enric Gràcia, el micòleg més espremut de Catalunya. No li queda res per explicar, ja. L'audiència pot contribuir al programa enviant fotos de les seves pròpies recol·leccions al bosc. Per mi, sense cap mena de dubte, aquest és un dels moments més hilarants del Caçadors de bolets : quan veiem les creacions artístiques que resulten de la barreja surrealista de nadons i bolets. Fins i tot Dalí s'hauria acollonit amb aquests bodegons d'humans i fongs. Som un país ben boig. Si els d'Intereconomía veuen aquestes fotos de bebès dormint amb bolets gegants al cap i a la panxa que als catalans ens poden semblar tan simpàtiques, hem begut oli. O, més ben dit, hem menjat farinera borda.
La novetat d'aquesta temporada són les irrupcions d'una televisió pirata, Spora TV. Es tracta d'una animació de bolets amb ulls i boca que parlen. I el més curiós de tot és que tenen veu de celebritats de l'escena teatral. Uns bolets reivindicatius, amb cara d'esperitats i molt rebotats. Entre d'altres, ja tenim el Xampinyó Joel Joan, el Rovelló Toni Albà i la Llenega Lloll Bertran. Es tracta d'una animació una mica d'estar per casa i bastant inquietant. En les primeres intervencions provoca que l'espectador intenti endevinar l'amo humà de la veu. Un cop reconegudes, l'audiència adulta corre el risc de sentir-se una mica absurda escoltant un rovelló emprenyat o les provocacions d'una trompeta de la mort. Potser a la canalla li fa més gràcia. Vam començar amb aquelles xerrades dels tres avis que eren poesia televisiva i hem acabat escoltant els drames psicoanalítics d'una llenega. Què ens està passant?! La deriva infantiloide dels programes divulgatius està caient en una excés. A cada bugada hi perdem un llençol. Una cosa és ser pedagògic a la televisió pública i l'altra és anar abaixant el llistó fins a convertir un programa en un projecte entretingut per a les escoles de primària.
