La ‘non sancta’ trinitat illenca

Si un govern és ben representatiu del poble que l’ha menat al poder, si n’és el mirall, ni que sigui una mica entelat, hauríem de concloure que els illencs, sobretot els mallorquins, som gent malavinguda, suspicaç i malfiada, xafardera i, en conseqüència, d’una ineficiència notable. El govern anterior no millorava el retrat, ans al contrari, hi afegia detalls autoritaris i escabrosos. Setembre havia de ser, segons prediccions dels analistes més seràfics, el principi de tot, després d’uns mesos de posada a punt per corregir disfuncions i reconduir els primers assumptes sortits de mare. Bé, ha arribat setembre, i el panorama no ha millorat: diríem que al contrari.

La sensació és que els governants i la seva cort -les seves corts- desitjarien, tant com que les coses anessin bé, que no es divulgués gaire el fet que no hi vagin. Tindrien una part de raó, perquè dir que “les coses” no van bé és una injustícia i un doi. Hi ha coses que han millorat moltíssim. Per començar, l’estètica: una certa normalitat, un look proper, amb algunes clapes de mollor, han substituït l’altivesa encarcarada i un punt grotesca de l’anterior etapa. Com que l’oposició no ha après gaires lliçons, el contrast es nota molt i més que es notarà, quan reapareguin les corbates d’Hermès. Les dones de dretes sempre semblen sortides ara mateix de la perruqueria, mentre que les cabelleres de l’esquerra presenten un aspecte més espontani i desimbolt.

En fi, les qüestions d’estètica ens parlen d’uns governs més assequibles. A més, ja s’han pres decisions de gran calat, com l’extensió de les garanties sanitàries a tota la població, la creació d’eines per lluitar contra l’explotació laboral, la derogació del tristament famós TIL, etc.

I, tanmateix, continuen les mostres de descoordinació i les seves conseqüències: esclaten desagradables enfrontaments que posen en relleu la manca d’una bona sintonia entre les forces governants i/o les que els donen suport, com si la fiscalització dels uns per part dels altres fos nord i guia del govern. Així, allò que podria ser una saludable i exemplar normalització de la decència, ha esdevingut un aparador de misèries humanes, de desconfiança i recels.

No es pot governar així durant quatre anys. La ciutadania no ho suportaria. De fet, ja comença a no suportar-ho gaire, perquè s’estimaria més veure com els seus governants s’arromanguen davant la cascada de vells i de nous problemes, i que ho fan tots junts, per comptes de destinar temps i energies a desqualificacions.

Els problemes propis dels governs de coalició s’han de resoldre abans del tret de sortida. Poden tenir l’avantatge de sumar més punts de vista que els governs uniformats, sense renunciar als avantatges d’una direcció sòlida i integradora. Projectar la imatge d’un govern format per tres governs no ajuda gens a establir un clima de confiança i de col·laboració entre la ciutadania. És menester prendre les decisions en plural i aplicar-les en singular.

Ara mateix, és urgent que les forces que sumen en el govern i en la governabilitat del país recuperin la confiança, si alguna vegada la tingueren plenament, i es donin l’oportunitat de tornar a començar. És menester que es reforci la figura de la presidenta Francina Armengol sense que s’aigualeixi el rol de cap dels seus consellers o socis de govern. Cal crear un espai de democràcia entre partits, per al debat de tots els apriorismes, que garanteixi una harmonia real en l’acció de govern, sense retrets ni sectarismes. Potser no seria mala idea atorgar una certa participació a la societat civil en el debat en què les parts adoptin postures més contraposades. Els actuals governants s’equivocarien si desaprofitessin la bona disposició d’aquesta societat civil a col·laborar en la tasca de fer un país més habitable i decent. Mai no hi havia hagut com ara una tan massiva disponibilitat de la ciutadania: els ciutadans, més que voler o desitjar, necessiten que aquesta legislatura sigui regenerativa i estronqui les inèrcies que ens han menat a ser un país de corrupció inavaluable i de destrucció de futur. De vegades fa la impressió, des de fora, que els mateixos governants no acaben de concebre la magnitud de la seva responsabilitat; no acaben d’entendre el que significaria un nou fracàs de l’esquerra, en un país on tan sols l’hecatombe de la dreta li proporciona una oportunitat: en un país, per tant, en què la dreta, si un dia troba el to adequat, es pot establir en els nostres governs sense idea de tornar-se’n.

Qui havia dit que era fàcil?