08/09/2020

El nou 3-6-3

3 min
Imatge composada amb els edificis de CaixaBank i Bankia a Barcelona i Madrid respectivament

Un acudit, ja molt antic, resumia la regla de conducta del banquer amb tres números: "Demanar prestat al 3%, prestar al 6% i ser a les 3 al camp de golf". Les coses han canviat des de llavors, i l'anunciada fusió de CaixaBank i Bankia és l'episodi més recent d'una llarga història.

El món bancari nord-americà del 3-6-3 era, després del pànic de 1907, un vedat relativament tancat, i els seus participants podien permetre's el luxe de comportar-se com a cavallers (l'oligopoli bancari espanyol, fins a 1959, era encara més sòlid). Va ser la introducció de la competència la que va canviar les coses: el marge entre el primer 3 i el 6 es va anar reduint, i la banca comercial es va transformar en un negoci de grans volums i estrets marges, en què la mida adquiria una importància creixent per ampliar la base que suportava els costos fixos.

Els bancs centrals van començar a encoratjar fusions (encara que de vegades la raó que els movia era, més que la recerca d'economies d'escala, el desig de salvar un banc en dificultats). Avui la reducció de costos mitjans per l'augment del volum es veu impulsada per la necessitat que tenen les entitats de digitalitzar les operacions i dotar-se dels instruments de gestió de dades ara indispensables; uns costos fixos que no podran repartir sobre diversos anys per la rapidesa amb què avança la tecnologia.

De la crisi financera de 2008 la banca en va extreure la lliçó més recent: l'última garantia de supervivència davant de les crisis la dona el fet de ser una entitat massa gran per fer fallida (too big to fail), una expressió que aquí traduïm amb un eufemisme: sistèmica. És molt possible que les fusions més recents obeeixin no tant a imperatius del negoci com al desig d'assegurar-se l'ajuda del banc central en cas de dificultats.

Prescindeixo de comentaris sobre les indubtables repercussions econòmiques i polítiques de la fusió anunciada. Al meu entendre, l'operació va en la bona direcció per tres raons. La primera, que sens dubte permetrà una reducció dels costos mitjans, encara que el principal factor serà l'inevitable estalvi de personal. La segona, que l'entitat resultant serà considerada sistèmica pel Banc Central Europeu. L'última, però potser no la menys important: que els reguladors la veuen amb bons ulls, i podien sentir-se contrariats si no es duia a terme.

La fusió segueix la tendència general del sector cap a la concentració, cap a un oligopoli on els participants competeixen sense pietat entre si (encara que de tant en tant també juguin a golf plegats), alhora que s'uneixen en la defensa dels seus interessos comuns: només una estructura oligopolística pot explicar que gairebé la meitat dels beneficis generats per l'economia nord-americana en anys recents hagi anat a parar al sector financer. Al meu parer, aquesta evolució general té dos riscos potencials, el més petit dels quals és que qualsevol mercat no competitiu té menys eficiència.

El segon risc potencial deriva del paper singular del sector bancari en economies com la nostra. Més del 90 per cent del que anomenem diners a l'eurozona no són bitllets i monedes, sinó dipòsits bancaris, els comptes corrents que fem servir per a la major part dels nostres pagaments, i són els bancs els que creen aquests diners. Si creiem que el control de la quantitat de diners és convenient per evitar episodis inflacionaris ens preguntarem qui l'assegura. La resposta solia ser el banc central, que exigeix que un percentatge dels dipòsits tingui com a contrapartida les reserves, successores de l'or, que només el banc central crea. Però a la pràctica les coses no són així: si una entitat sistèmica acudeix al banc central en busca de reserves, sempre els hi donarà, per no córrer el risc d'una suspensió de pagaments de l'entitat. D'aquesta manera, el banc central esdevé, en última instància, un tigre de paper.

No és, doncs, ciència-ficció imaginar-se que els bancs centrals arribin un dia a ser ostatges d'un nombre reduït d'entitats sistèmiques: el control monetari, sostret en el seu dia pels bancs centrals a reis i polítics, ara els seria sostret pel sector bancari. Aquesta evolució no és inexorable, encara que els interessos en joc la fan concebible.

L'antic 3-6-3 ha deixat d'existir. Potser la nova regla de conducta ha de ser: "Demani prestat al 0%, presti al 0,25% i, si vol anar a jugar a golf amb els seus col·legues, procuri que no el vegin les autoritats de defensa de la competència".