01/01/2020

El tot o res

3 min
Dues dones agafant-se de la mà a la manifestació del 8 de març, Dia de la Dona, del 2019 a Madrid.

En l'inevitable exercici de mirar enrere i endavant en el tombant de l'any hi ha la temptació de llegir èxits i fracassos, amb l'acceleració dels temps que corren, com una tensió vital entre el tot o res. Però penso que entre un i altre hi ha un camí que val la pena mirar amb bons ulls.

És evident que als catalans ens ha passat un camió per sobre, a tots, en siguem conscients o no, i independentment dels sentiments amb què ho visquem. El mític oasi català que omplia de peixos els coves també va dir que prou, com la gallineta. Jo no sé què hem de fer, però sí que em sento obligada, compromesa per la societat que construïm cada dia, a procurar que no ens venci l'immobilisme, i a perseguir noves formes de gestió i relacions polítiques entre comunitats i col·lectius que busquin més les interseccions que les arestes.

I certament no hi ha cap oasi, ni català ni d'enlloc més. Potser la societat del benestar ens havia volgut domesticar, comprar, si voleu, mentre s'encarregava d'amagar curosament les desigualtats socials, realitats com la de la mort o els interessos de les grans companyies del veritable ordre mundial. Oh sí, sempre hi ha hagut veus que ens han alertat de tot això i més, però ens ha convingut més fer-nos els sords.

Em fa la impressió que ara parem l'orella amb més atenció a tot el que passa al nostre voltant. Ens hem de repetir constantment: espera, espera un moment, què és el que realment penso d'això?, què és el que realment vull fer amb això altre? El món és cada cop més complex, les nostres societats són cada cop més diverses i avui ens cal, més que mai, ser conscients que les partides es juguen cada dia, en cada decisió que prenem, o que no prenem, en cada paraula que diem, o que callem. El camí del res al tot passa per Joan Maragall: "Esforça't en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me".

Els moviments que reclamen accions concretes, canvis en la vida quotidiana, gestos a favor del planeta estan demanant això, estan donant exemple del que volen que passi a escala global. Ens pot semblar ridícula (i jo confesso que no he acabat de veure-la clara) la tossuderia de Greta Thunberg en seguir recorreguts rocambolescos (i cars) per no agafar un avió, però no es pot negar que ha cridat l'atenció com ningú no ho havia fet fins ara sobre la seva petjada ecològica. I em fa ràbia també que haguem de pagar el peatge de la tirania de les celebritats per davant de tanta gent que des del cor de l'Amazònia o els centres d'investigació d'universitats europees fa anys que ho denuncien i ofereixen alternatives. Surtin al carrer i demanin qui és Leonardo Boff, per exemple, a veure què passa.

De cua d'ull miro una pel·lícula de Bridget Jones a la televisió en una tarda de diumenge i em faig creus d'uns models de societat, de relacions, d'estereotips de gènere que passaven convenientment desapercebuts fa uns anys i que ara trobo tronats i perniciosos. Del res al tot, quanta feina hem fet les dones i quantes amenaces encara sobre els terrenys guanyats al masclisme. Menystenir l’aportació de les dones a la societat és assumir una rebaixa en el capital de tots.

I en el món de la cultura? Encara tinc molt present el Debat sobre la cultura catalana que vam organitzar al CCCB. Catalitzador d’idees, inspirador en la manera d'expressar-les, jo hi vaig aprendre molt sobre la necessitat de parlar de cultura i no de la representació de la cultura, sobre l'exigència d'atrevir-nos a ser –imperfectes–, sobre el repte que suposa viure la cultura i no només observar-la, sobre la visió d'una cultura catalana que també ha crescut en la fricció constant de la convivència amb altres cultures. Mira el català, mira la lectura, mira la bona educació: són processos de vetlla infinita de 7 sobre 7 i 24 sobre 24.

De Martí i Pol: “De res a poc i sempre amb vent de cara”. Del res al tot hi ha un camí, a vegades ben fresat, a vegades ocult pels matolls. Segurament hi ha decisions sobre les quals no podem fer marxa enrere, però segur que si haguéssim de fer el camí de nou el faríem d'una altra manera, d'altres maneres, potser encara per descobrir. Estic convençuda que si volem ens podem reconèixer enmig d'un procés de canvi en la gestió del mentrestant, en els camins que duen del res al tot; que la "feminització" dels processos de decisions, de noves formes de lideratge i participació, d’amabilitat i responsabilitat sobre allò comú, poden ser la notícia de la dècada.