Un Ondas per al Clapés / La pietat segons Boadella
Un Ondas per al Clapés
Després de tants anys d’esperar-ho, i encara més de merèixer-ho, Toni Clapés va saber ahir que ha guanyat el premi Ondas de ràdio per la seva trajectòria. Després del programa, ho va celebrar anant a jugar a tenis. Com cada dijous. Amb els amics de sempre, que no tenen res a veure amb les vanitats mediàtiques. Aquesta és una de les gràcies d’un periodista, pessimista recalcitrant, que ha sabut fer virtut del seu tarannà i l’ha convertit en personatge. No hi ha un Toni per als amics i un Clapés per als oients. Per antena és ell mateix i aquesta comunicació sincera, tal com raja, és un dels èxits del programa que l’ha ajudat a mantenir un lideratge incontestable, durant anys i panys, cada tarda, des d’una banda o l’altra de la Diagonal. Ara, amb el Versió RAC1, demostra que per bé que les audiències a la ràdio es mesuren cada tres mesos, ell treballa el detall com si comptés el minut a minut. A part del seu talent, i de la seva dèria per perfeccionar a tota hora el producte, Clapés ha estat una esponja que ha sabut amarar-se dels professionals, de tele i de ràdio, amb qui ha treballat en algun moment de la seva carrera. Té el sentit del ritme del Xavier Sardà i l’humor proper, espontani, d’El Terrat de la primera època. Tant sap fer una entrevista seriosa com, en un tres i no res, muntar un xou amb un estol d’imitadors -que cada any es treu del barret- i amb l’incombustible Marcel·lí Virgili, que vam tenir la sort que no s’enfonsés amb el Titanic i continuï sent el corcó del Toni, de 4 a 7. Clapés sap descobrir col·laboradors nous (els economistes que ara es treuen un sobresou de tele en tele van començar gairebé tots amb ell), troba testimonis que ningú més té i, sobretot, ni dogmatitza, ni difon pors, ni ens angoixa amb la realitat. I a sobre no fa tertúlia, que ja en tenim una sobredosi. Què més vols?
La pietat segons Boadella
I, malgrat tot, em cau simpàtic. Potser perquè recordo com vaig riure amb el Doctor Floit i Mr. Pla ; potser perquè va ser el primer que va clissar els tics intel·lectuals de Jordi Pujol; potser perquè m’agraden els esperits rebels, em continuo escoltant Albert Boadella, l’autor de la poc citada sentència “Els nacionalismes són com els pets, que cadascú només se suporta els seus”. L’última aportació a l’escena política ha estat proclamar que “cal tractar Catalunya sense pietat, perquè el govern central els tracta com es tracta un boig, donant-li més hores de pati, diners de butxaca…” Bona idea. Segur que a la Moncloa no hi havien pensat. El govern central podria fer, per exemple, que el ministre Wert intentés que el català deixés de ser la llengua vehicular a les escoles. I, ja que s’ha arremangat, mirar d’espanyolitzar els nens catalans sense que es noti gaire. La ministra Pastor, després d’assistir de convidada al casament del conseller Vila amb la bandera blanca de la cordialitat, podria frenar les aportacions en infraestructures presents i futures i deixar de pagar, dels anys anteriors, allò que estava pactat en una llei que se’n diu Estatut. És una llàstima, sí, que Rajoy no porti la recentralització a la sang. Si tingués aquesta dèria podria mirar de suprimir l’Institut Cartogràfic, o tallar el gas als pobres de Catalunya, per equiparar-los als espanyols que no en tenen ni per pagar la llum. El govern central, amb un bri d’imaginació, podria collar-nos amb els límits de dèficit o podria filtrar a la premsa amiga informes apòcrifs que miressin de matar políticament Artur Mas o, posem per cas, l’alcalde de Barcelona. Les clavegueres de l’Estat, però, no estan per aquestes coses. Sort en tenim que el ministre és català i ens tracta, a tota hora, amb caritat cristiana. La pietat era això.
