El racisme banal

La qüestió no és si 'negre' és una descripció o un menyspreu. No es tracta de plantejar dilemes absurds sobre què passaria si en una banqueta plena de futbolistes i tècnics subsaharians (per al quart àrbitre del partit de dimecres, negres) amb un de caucàsic (blanc) l’assistent hauria assenyalat aquest últim dient que a qui s'havia d’expulsar era "el blanc". Perquè els blancs mai no hem estat discriminats pel nostre color de pell. Perquè els blancs mai -en l’època moderna- no hem estat esclaus. Perquè els blancs no som negres i, per tant, no podem decidir què els ha de molestar i què no.

Tampoc no es tracta d’esbrinar quina era la intenció del senyor Coltescu. Només ell ho deu saber. O potser ni tan sols ell. Ho va dir, l’expressió té un component racista i els jugadors es van sentir ofesos. Amb això n’hi ha prou. Tema tancat. L'assistent no mereix cap gran sanció però em sembla fantàstic que el partit s’aturés i s’ajornés. Crea precedent. Amb el racisme, ni mitja broma. Exemplaritat màxima.

Però no oblidem quin és el sentit de l’exemplaritat: educar, aprendre, fer extensiva aquesta sensibilitat a altres àmbits de la vida més importants. Perquè, al cap i a la fi, els futbolistes víctimes del racisme no deixen de ser uns privilegiats, una excepció. Qui de veritat pateix els pitjors efectes del racisme són els pobres: els que intenten arribar a les nostres costes, els que es mal guanyen la vida fent de manters. No fos cas que trobem la palla a l’ull del futbolista negre i no vegem la biga a l’ull del manter negre. El respecte al futbolista és el que ha de facilitar el respecte al manter.

I tampoc no oblidem les altres lluites que -vinculades als valors i en paral·lel a la societat- s’ha de plantejar el futbol. Que la sensibilitat amb el racisme (molt important i molt present) no ens impedeixi veure les importants dosis d’homofòbia i masclisme que encara té el futbol.