És Otegi qui ve a Catalunya (però els editorials ho ignoren)

És Otegi qui ha vingut a Catalunya i no al revés. No ho dic físicament, sinó conceptual. El líder de Sortu podrà merèixer valoracions dispars i despertar més o menys suspicàcies, però aquest trajecte que va de la lluita armada a la via pacífica només pot ser considerat com una bona notícia. Tret que s’obtingui un benefici d’allargar artificialment l’agonia d’ETA, esclar. En canvi, alguns editorials carregaven les tintes amb motiu de la seva visita al Parlament. “Alguna cosa passa a Catalunya perquè el líder proetarra Arnaldo Otegi es reuneixi al Parlament amb la seva presidenta, Carme Forcadell”, arrencava l’editorial de La Razón. “El Parlament es degrada en rebre Otegi”, titula el seu El Mundo. A Catalunya, La Vanguardia també ho aprofita per clavar un cop de colze als partits independentistes, que no cita pel nom sinó que es limita a dir que són “certes forces polítiques catalanes, proclius a la desobediència, les solucions unilaterals i la subversió de l’actual sistema”, com si es tractés d’un joc de pistes. I conclou que tot plegat és “un altre símptoma preocupant de la tendenciositat vigent en la política catalana”. La línia oficial que marca l’editorial, però, topa amb articles de Pilar Rahola o Francesc-Marc Álvaro, que defensen la legitimitat de la visita: “Otegi és un interlocutor vàlid per al futur d’Euskadi” i “El Parlament de Catalunya pot i ha d’escoltar Otegi” diuen, respectivament. L’estratègia dels mitjans crítics és similar: considerar Otegi un empestat sense possibilitat de redempció que contamina el procés.

Tot podria passar com l’enèsim episodi de politiqueig, si no fos que l’efecte secundari d’aquest relat és el manteniment d’ETA en el seu actual format d’espectre perpetu.