Pablo Simón: “L’oferta creïble per a Catalunya no pot venir ni del PSOE ni del PP”

MadridPablo Simón (Arnedo, la Rioja, 1985) assumeix que la moda dels politòlegs, nous gurus d’una època de canvis, és passatgera però es recrea satisfet en l’interès -el prime time dels dissabtes n’és la prova- per la política. Especialista en sistemes electorals i coalicions i actiu a les xarxes (és @kanciller a Twitter), aquest editor de Politikon i analista de la SER repassa el moment sense tabús.

Catalunya torna a ser a dalt de tot en l’agenda espanyola. ¿El PP i el PSOE tindran respostes imaginatives?

No, tenen un problema de credibilitat. El PSOE està desgastat per l’Estatut i no és creïble, i el PSC pateix crisis solapades: la de la socialdemocràcia europea, la de l’esquerra espanyola i el seu envelliment. El PP fa un discurs que no casa amb un nou pacte constitucional. El repte és clar: hi ha un terç d’independentistes convençuts i un 20% més o menys que ho són per pragmàtics, que hi veuen l’única manera de canviar l’ statu quo. Són els que cal desmobilitzar amb una oferta que poden fer els nous partits. La independència engresca si al davant hi tens Rajoy i Rubalcaba, l’Espanya immòbil. Però ara hi ha un escenari nou i els nous actors poden tenir credibilitat.

Un dels signes d’identitat del procés és la mobilització i el protagonisme de les entitats. ¿Això pot ser una hipoteca si hi ha negociació?

Sí, tot i que la societat civil és etèria. Les entitats han actuat en un procés dialèctic, en què el control de l’agenda canviava de mans entre elles i Mas. El problema és que no tenen capacitat de transacció, això ho saben fer i explicar els partits. Si les entitats tenen tot el protagonisme, el procés pot descarrilar.

Des de Madrid hi ha qui apunta una deriva populista.

Més que això el que es fa és apujar molt l’aposta, els mínims d’acord són cada cop més alts. Si no es pacta aviat això pot acabar malament.

El mínim, també per a Catalunya Sí que es Pot o Unió, és el dret a decidir. Això és massa?

A Madrid, sí. Té a veure amb concebre o no Catalunya com a subjecte sobirà, com a nació. Aquí se la considera un apèndix i els catalans aspiren a un diàleg igualitari. Això és al fons del debat i un desacord profund. Amb Escòcia o el Quebec hi ha una acceptació prèvia de les realitats nacionals. A la Transició es va evitar el debat i s’ha enquistat.

¿Espanya es reconeixerà algun dia com a realitat plurinacional?

És difícil per les urgències i la pressió de l’establishment. I Catalunya s’ha de preguntar què vol, si reconeixement simbòlic o més autogovern. ¿Competències exclusives en educació i llengua desactiven part del problema? Federalisme per la banda dels fets pot ser la solució.

Veu viable la independència?

Depèn. Els estats no són eterns, però fer-la unilateral és molt difícil. De casos sense violència o la descomposició de l’estat matriu no n’hi ha.

Com s’explica la paradoxa de l’augment de la desafecció i l’èxit dels programes polítics a la televisió?

Hi havia descontentament i desinterès, i ara vivim la paradoxa que la indignació es combina amb l’interès. La gent estava indignada i obria finestres a moviments de transformació. Això explica les audiències i els canvis de fons a Catalunya i Espanya.

La novetat a Espanya ha sigut l’aparició de Podem. ¿Dóna per bo el “de les places a les institucions”?

Dubto que sigui el 15-M, un moviment social és difícil que encaixi en un partit. Són uns emprenedors polítics que han vist un forat gros al centreesquerra, entre els indignats... Els va ajudar que el PSOE i el PP siguin percebuts com el mateix i la corrupció. Ara baixen perquè ja no capitalitzen un descontentament transversal i ha sorgit Ciutadans. Hi ha certa recuperació del bipartidisme, en el cas del PP clarament per la percepció de millora econòmica.

Veurem un govern de coalició?

Crec que serà difícil. Anem cap a un escenari fragmentat i pot passar que el segon partit en escons governi perquè té més capacitat de pacte. Caldran acords estables per evitar la inestabilitat, i Ciutadans i Podem d’entrada no voldran. No volen el poder sinó marcar l’agenda. Anem cap a un cicle curt, d’un govern dèbil, i a eleccions en dos anys.