El pacte dels fills i dels néts

BarcelonaL’inici de la cimera d’abans-d’ahir va ser protocol·lari, fins i tot fred. El president va donar la benvinguda als assistents i tot seguit va fer un diagnòstic de la situació. En una hora tan greu l’ambient era tens, es podria dir que cadascun d’ells notava el pes de la història sobre les seves espatlles i en el record de tots hi havia la dramàtica reunió del dia 27 de desembre, en què Mas i Junqueras no van dissimular el seu distanciament i va començar un enfrontament que ha estat a punt d’esquerdar el sobiranisme. Llavors va passar un petit miracle. Carme Forcadell va comentar, sense cap intenció, que un fill seu era a l’hospital aquell dia per sotmetre’s a una petita intervenció. Res greu, però l’instint matern, encara que es tracti de fills ja grans, sempre troba alguna escletxa. Forcadell va tenir la necessitat de parlar-ne.

Llavors la resta d’interlocutors es van agafar al comentari com un clau roent per canviar de tema i posar-se a parlar dels seus respectius fills, de les preocupacions i les il·lusions que suposen, de les carreres professionals (amb èxits i fracassos), de com canvia la relació amb els pares quan es fan grans... Va ser un moment màgic, segons els presents. Allà hi eren per decidir el futur de Catalunya cinc persones que fa tot just uns anys ni es coneixien, i que ara es trobaven entre les parets del vell Palau de la Generalitat mirant de trobar el desllorigador a una situació endimoniada. I tots es van adonar que eren pares i fins i tot avis. És difícil trobar un tema millor per trencar el gel, per teixir complicitats.

Junqueras va parlar del seu fill Lluc i de la nena que vindrà, i se li va dibuixar un gran somriure al rostre. El president Mas se’l mirava amb aquell posat dels pares veterans (buf!, no saps el que t’espera!), i recordava el seu propi plançó, amb el mitjà, l’Albert, ara a Chicago, la gran, la Patrícia, casada de fa poc, i el petit, l’Artur, encara estudiant. Muriel Casals va parlar amb orgull de la Laia i el seu nét Max. Josep Maria Vila d’Abadal, que estava empiocat i va haver de demanar un gelocatil, té tres filles i comparteix amb Casals la condició d’avi. Allà van trobar un nexe d’unió i, el més important, es va crear una atmosfera diferent de la del 27 de desembre. Els gestos es van destensar, la rigidesa facial va desaparèixer, l’excessiva solemnitat del moment es va dissipar. Aviat tornarien a posar-se a la feina. Però ja tot seria diferent.

Una perspectiva nova

Potser és excessiu atribuir a aquesta anècdota el mèrit d’haver creat el clima propici per a l’entesa, però és evident que els fills incorporen una nova perspectiva a qui en té: la responsabilitat cap al futur. Un pare novell com en Junqueras, un avi com Vila d’Abadal o àvia com Casals, i uns pares amb els fills grans com Mas i Forcadell (per cert, tots dos nascuts el 1956) es podien sentir interpel·lats directament. “Per què no vau arribar a un acord aquell 14 de gener del 2015?”

El cert és que la reunió es va reprendre a partir d’aquell petit parèntesi i, al contrari del que s’havia vist aquests dies, ja no hi va haver retrets, ni tan sols comentaris irònics o sarcàstics. Els representants de les entitats anaven veient com es teixia un acord davant seu amb un punt de perplexitat i també de preocupació (“Com explicarem l’endarreriment de la data?”), però ja sense haver de posar damunt la taula cap amenaça. Vila d’Abadal va ser l’últim a plegar veles amb la data i llavors algú es va adonar que feia tres hores que estaven reunits i que no els havien servit ni unes tristes galetes, només aigua i cafè a dojo, en sintonia amb l’austeritat imposada. Però ja era igual. El pacte dels fills i dels néts era una realitat.