13/12/2020

Padrins vius per Nadal

3 min

A vegades la busco però no la trobo. Aixeco el cap de la pantalla i miro si la veig a l’hort. Entre rengs de bledes, escaroles, enciams com fosforescents verds subratllant la terra. Ella, apareixent i desapareixent a la velocitat de la llum del sol imponent de Ponent. Però no hi és. La meua padrina va morir el 25 de febrer. El mateix dia que va fer 99 anys. Torno a la pantalla i abaixo el cap. La vida només és buscar persones.

Potser va ser millor que morís al febrer. Què faríem ara? Eh? Què faríem aquest Nadal? Amb la dalla del virus de soga d’ombres. Que ens perseguiria pel passadís de casa mentre anem a resar el Parenostre del Tió. A la taula dels teus canelons rostits com un foc a terra. Els matins de boira en què l’únic raig de llum és la melmelada de préssec de l’hort a la torrada. El dia dels Reixos que tots ens vestim, ens pintem de nens... A tota hora. A tot moment. Sempre ens empaitaria la por. L’home del sac del segle XXI. No sé pas què faríem. Com ho manegaríem. No sé pas què han de fer les famílies amb padrins, avis, gent gran, aquest Nadal. No sé què dir-vos. Cable roig, cable blau, cable groc... com una bomba. No sé quin s’ha d’escollir. Quin s’ha de tallar. Quin no s’ha de tallar. No sé què heu de fer. No sé què hem de fer.

Només sé que aquests mesos han mort persones que no havien de morir. Només sé que la rifa d’aquest any tocarà: moriran persones que no haurien de morir. Només sé que la mort dels padrins, com un gerundi, com un present continu, és la lliçó ja sabuda d’un senyor mestre etern, universal, invisible que pica violentament, salvatgement, brutalment, amb el regle de sempre, a la nostra taula d’alumnes analfabets, ignorants, desmemoriats, inconscients, rucs, febles de sempre. Sí, l’única resposta correcta. La resposta repetida, reiterada, redita, refotuda: hi ha padrins. Existeixen els avis. Les persones ens fem grans. El que no volem aprendre. El que no volem creure (i saber és creure). El que no volem veure... que ara la pandèmia ens fa veure amb 3D, neó i espases làser roig sang. Hem anat emmetzinant els padrins abans de morir.

Els hem aparcat socialment en aquests grans, enormes, gegants, colossals pàrquings que construïm quan volem que les coses, les persones, no es moguin mai més. Facilitats per no circular, pensar, ni molestar. Aïllats de la societat. Apartats de tot. Envasats a la condemna del buit. A l’aire lliure, a la intempèrie. Com cotxes abandonats en una deixalleria d’objectes inerts. En un abocador de residus existencials vius i palpitants. Cementiris abans de marxar. Els padrins no cotitzen al dia a dia. Ja no hi ha transfusió sanguínia, vital, mental, de saber, xarxa, node, internet intergeneracional Un padrí no té connexió. Un padrí és un mort en vida. Un avi viu no és una persona: és un post-it, un clínex, un paper, un testament.

El va escriure l’any 44, abans de Crist, Ciceró. I de tant vell ens fa, sempre, vells de cop. Per això, just després, el polític, filòsof, escriptor romà va morir. És un manual per a dummies. Per a analfabets de l’existència, per a someres de la vida no viscuda. Es diu Cató el Vell. De la vellesa. És el diàleg d’un padrí amb dos joves. Allà hi és tot. La vida és només una conversa amb els nostres morts. I la barbàrie, com escriu Ciceró abans d’agafar l’avió cap al vestit de nit de cel etern, és que “No hi ha res que molesti menys que el que no es troba a faltar”. Per això hem aparcat els padrins. Per això construïm pàrquings per al que el big data immoral mortal tipifica de deixalles humanes i rentadora de consciències. Som responsables de la mort dels padrins. Perquè ja no busquem res. Ja no volem res. Ja no trobem a faltar res. Ni els hem salvat, ni ens salvarem a nosaltres. Penso que és fins i tot millor que ma padrina es morís al febrer. Ràpidament, silenciosament, bellament, intel·ligentment, sàviament. Tal com va viure. Perquè potser, ara, l’hauríem matat entre tots. Però, a vós, padrina, us continuo buscant amb el respecte, reconeixement, deute i agraïment que us tindré sempre en vida i en mort.