La paraula moral

"Si no fas res pels altres, quin significat té la teva vida, les coses?" Així mateix, amb aquesta franquesa i contundència, ha parlat aquesta setmana, en un 'Telenotícies' de TV3, Francina Pujol, un dels 4.500 voluntaris oncològics que hi ha a Catalunya, que ajuden malalts de càncer que viuen sols. És admirable el seu altruisme, però sobretot la lucidesa de parlar-ne amb consideracions que van més enllà de l’experiència estrictament individual. Aquestes paraules, intel·ligents i generoses, arriben, precisament, quan he reprès la lectura d’un llibre que m’acompanya des de fa anys. I no només a mi.

Hi ha llibres que recorren els segles amb una influència que va més enllà, fins i tot, del fet que se’n parli explícitament. Passa, amb ells, com amb les cançons que, a força de repetir-les, al final ningú sap d’on han sortit. Però són pocs els llibres dels quals es pot dir el mateix. Són aquells que desborden la intenció dels seus autors, perquè no són l’expressió d’un talent individual ni l’encert d’una formulació original, sinó, més aviat, la destil·lació genial que arriba a cristal·litzar l’anhel de tota una cultura, més enllà fins i tot de la seva època. Un d’aquests, i potser de manera emblemàtica, és l’ Ètica a Nicòmac d’Aristòtil, que forma part dels textos en què planteja “la filosofia de les coses humanes” i prova d’articular, per primer cop en el pensament occidental, una teoria moral de les accions humanes.

Aristòtil planteja aquí, amb la força inaugural d’una albada que il·luminarà durant segles, la reflexió al voltant del que és bo per a la nostra vida. I descobreix que hi ha accions que ens fan millors i d’altres que ens envileixen. Es pregunta per què fem les coses que fem, i per què en triem unes en lloc d’unes altres. Reconeix, també, que fem moltes coses perquè sí, sense pensar-hi, però que, quan hi pensem i ens fem responsables del que fem, aleshores perseguim el bé, un cert bé, que orienta les nostres accions. Mai fins aleshores s’havia posat sota la llum inclement de l’anàlisi l’acció humana i les paraules amb les quals intentem descriure-la i jutjar-la. I tot plegat va portar Aristòtil al descobriment emocionat dels altres, l’única instància de la realitat capaç d’arrencar-nos del nostre entotsolament i de l’egoisme. I, així, Aristòtil dirà, per primer cop, que preguntar-se per la vida bona, per a cadascú, és indestriable de preguntar-se, també, per la vida bona dels altres.

Per això, només començar, diu: “Encara que el bé de l’individu i el de la ciutat s’identifiquen, és evident que cal tenir per més gran i per més perfecte el bé de la ciutat, tant a l’hora d’assolir-lo com a l’hora de preservar-lo”. I encara: “El bé d’un individu és cobejable, però el bé d’un poble o d’una ciutat és encara més excel·lent”. Des d’aleshores, la reflexió ètica, sobre la bondat de les nostres accions i sobre la felicitat pròpia que orienta els nostres actes, és indestriablement política, lligada al bé que les nostres accions afavoreix en els altres i a la felicitat dels altres, que ens ha de ser tan preuada com la nostra. Per això ens sembla tan intolerable i indecent quan descobrim, precisament, entre qui es dedica a la gestió del bé comú, que només pensa en ell mateix, en la seva butxaca i en els beneficis partidistes del seu càrrec.

Ara disposem en català d’una edició fabulosa, només comparable a les edicions de referència en anglès, francès o alemany, d’aquest llibre insubstituïble gràcies a Josep Batalla i l’editorial Obrador Edèndum. Busqueu-lo, emporteu-vos-el a casa i paladegeu-lo com es mereix: teniu teca per a tota una vida! 