Paritat i gestió de la realitat
L’esforç d’aquest diari per arribar a la paritat de gènere en els articles d’opinió topa sovint amb un fenomen simptomàtic. Dones joves i brillants, que tenen coses a dir, després d’haver-ne escrit un o dos, callen. “Com és que no ens envies res?” “Sí, ja hi penso, ja escriuré”. Però el silenci es prolonga. Què els passa? Una cosa que no passa a la majoria d’homes: la gestió de la realitat les devora. Escriure, com tot intent d’aprofundir en la consciència, demana temps, soledat, concentració. Woolf ho concretava en una habitació, però l’espai bàsic és mental. Saber que de tu depèn el benestar o el malestar dels que més estimes, que si tu no penses en tot -en una muntanya de petiteses importantíssimes- no ho farà ningú, enterra en rutina qualsevol talent.
I les noves tecnologies no ho milloren. Quantes mares, i quants pares, formen part dels grups de Whatsapp de les classes dels seus fills? Però la llista és infinita: qui planifica els àpats, qui compra roba, qui preveu aniversaris, qui pensa en el dentista, qui... Això ha canviat, em direu. On? Sí, potser una mica entre les classes mitjanes cultes. Però, tot i així, en feines creatives i qualificades, encara veig moltes més cares demacrades entre les mares que entre els pares. Elles -sovint amb reducció de jornada- no aparten la vista de la feina i encara se n’enduen a casa; sentint-se culpables perquè l’ altra jornada els obliga a complir l’horari. Ells, relaxats i amb temps per fer contactes, l’allarguen innecessàriament. Les excepcions són tan lloables com escasses. “Però jo guanyo més que ella, porto més diners a casa”. I aquesta és la sagnant injustícia: guanyen més perquè treballen menys.
El gran repte del feminisme és aconseguir que avanci, no només de boca, entre els homes. I la millor mesura d’aquest escàs avanç és que encara tants homes no vulguin entendre que no es tracta d’ajudar a casa obeint les instruccions del cervell femení que ho ha de pensar tot, sinó d’assumir i de partir-se l’esgotador desgast mental que comporta gestionar la realitat d’una família. La fractura salarial, en les societats del Primer Món, té aquestes arrelsculturals. Podem fer tanta broma com vulguemsobre les capacitats genètiques de les dones -i la inutilitat dels homes- per fer no sé quantes feines alhora. Són bromes de regust amarg:sempre i a tot arreu els esclaus han sigut molt més capaços de fer quatres coses alhora que els dropos dels seus amos.
El drama de la societat és que els homes no es facin, de debò, feministes. No són només els talents que s’enterren sota la rutina. Són els estralls que fa en la demografia el dilema entre realitzar-se o tenir fills de les mares que els podrien educar millor. Gestionar la realitat obliga a pensar en el nosaltres abans que en el jo, obliga a cooperar. És la governança que hauria de derrotar el poder primari i autodestructiu que ara ens governa. Però és, també, una responsabilitat que estressa i esclafa quan no es comparteix: quan el pare és un fill més de l’únic adult de la família.
