14/08/2020

La (in)constitucionalitat del referèndum sobre la monarquia

2 min
El Parlament demanarà l'abdicació de Felip VI i reprovarà Sánchez, Rajoy i Rivera

Actors polítics i creadors d’opinió insisteixen en la conveniència o necessitat de celebrar un referèndum sobre la monarquia. Tanmateix, segons el Tribunal Constitucional (TC), les decisions constitucionals essencials només es poden sotmetre a votació ciutadana seguint el procediment de reforma constitucional que pertoqui. Pel tema de la monarquia, aquest procediment hauria de ser el de l’article 168 de la Constitució, el qual requereix: 1) dos terços del Congrés i del Senat, 2) dissolució de les Corts i eleccions generals, 3) dos terços de cada cambra novament elegida i, com a darrer pas, 4) referèndum de ratificació. Aquest procediment comporta tal rigidesa que no s’ha produït mai cap reforma constitucional per aquesta via.

Segons la jurisprudència del TC, ni les institucions estatals ni les autonòmiques poden dirigir preguntes per via de referèndum a l’electorat sobre “qüestions fonamentals resoltes amb el procés constituent i que resten sostretes de la decisió dels poders constituïts” (sentències 103/2008 i 31/2015, entre d’altres). La rellevància d’aquesta construcció doctrinal contrasta amb la pobresa de la justificació que ofereix el Tribunal. Una primera raó es fonamenta en el fet que la Constitució preveu el referèndum en el darrer tram del procediment de reforma constitucional. Més enllà del formalisme procedimental, el TC deu témer que l’alteració de l’ordre dels factors de la reforma constitucional en pugui alterar el producte. I és que si la ciutadania es pronunciés clarament en contra de la monarquia resultaria difícil per als diputats i senadors contradir-la.

En connexió, una raó més substantiva consistiria en la preservació del cèlebre consens del 78 (un consens que no sempre es pot desglossar per matèries, atès que es fonamenta en acords entrellaçats com ara l’acceptació de la monarquia a canvi de la descentralització territorial). Malgrat tot, passades quatre dècades des de l’aprovació de la Constitució, en comptes de seguir-la blindant, convindria obrir vies de diàleg i canvi constitucional.

El TC va teixir tal doctrina restrictiva dels referèndums per frenar els processos d’autodeterminació basc i català. Tanmateix, aquesta doctrina maquiavèl·lica funciona millor per contrarestar referèndums sobre la monarquia que no pas sobre l’autodeterminació. La crida a votar de tot el poble espanyol sobre la monarquia (a diferència d’una votació circumscrita al poble basc o català) es pot interpretar més clarament com un canvi de l’ordre dels factors, o sia, com un avançament del referèndum previst al final del procediment de reforma constitucional.

La Constitució de 1978 és fruit d’un acord del poble espanyol més que no pas entre els pobles d’Espanya. Aquesta mateixa lògica segueixen els procediments de reforma constitucional. No representen pactes entre territoris, com tampoc la Constitució representa un pacte federal. La descentralització política ha sorgit més aviat de pactes territorials previs i posteriors a l’aprovació de la Constitució. En suma, la controvertida doctrina constitucional dissenyada per aturar els referèndums d’autodeterminació genera, en el pla teòric i normatiu, una gran barrera per celebrar un referèndum sobre la monarquia. A la pràctica, però, la coherència jurisprudencial no sempre s’imposa a altres consideracions.