28/08/2020

Pedro Sánchez i Felip VI, unitat de destí

4 min
El rei Felip no designa candidat a la presidència perquè Sánchez no té suficients

Des que va recuperar el lideratge del PSOE, Pedro Sánchez ha provocat moltes nits d’insomni a la vella guàrdia socialista. Aquest estiu, amb l’afer de l’expulsió d’Espanya de Joan Carles I, també en causa entre aquells que pateixen per la monarquia. Aquest neguit l’ha expressat Fernando Ónega a "La Corona, en mans del PSOE" (La Vanguardia, 23 d’agost). L’exresponsable de premsa d’Adolfo Suárez es pregunta si Sánchez és creïble quan s’erigeix en “defensor i garant del pacte constitucional” perquè considera que tractant-se d’ell “res es pot descartar”.

Al president del govern espanyol l’acompanya la imatge de no ser home de paraula. Un tarannà que no el diferencia d’altres col·legues, però que ha estat molt amplificat pels crítics del seu partit des que es va rebel·lar contra el seu paper de vicari de Susana Díaz i va voler optar a la presidència d’Espanya, com va explicar Jesús Cintora a Conspiraciones (2017). L’ús habitual de Sánchez, segurament per les circumstàncies que li han tocat viure, del donde dije digo, digo Diego per surar fa que posar la mà al foc pel que farà resulti arriscat.

No és el cas, en canvi, de la matèria que preocupa Ónega i la vella guàrdia socialista -representada per ex alts càrrecs al manifest d’escalf al rei emèrit-. En el 39è congrés federal del PSOE, el juny de 2017, en què Sánchez va fer-se amb la secretaria general, també va aconseguir que les Joventuts Socialistes bescanviessin l’esmena amb què plantejaven una aposta per avançar cap a la Tercera República pel compromís de la nova direcció d’enfortir els “valors republicans” del partit.

Malgrat que nombrosos militants es declarin republicans, el PSOE, al llarg dels seus 141 anys d’història, ha estat un partit republicà "ma non troppo", com sosté el catedràtic d’història de la Complutense de Madrid Juan Francisco Fuentes a Con el Rey y contra el Rey. Los socialistas y la monarquía (2016). La prioritat del partit ha estat, de manera lògica, el socialisme, i després la tipologia de règim. Si durant dècades va anar de bracet dels partits republicans avant la lettre ha estat més per les qualitats negatives de la monarquia d’Alfons XIII que no per una convicció profunda.

Fuentes, així com l’historiador Luis Carlos Hernando a El PSOE y la monarquía (2013), expliquen en detall també la importància de la Guerra Civil i els gairebé quaranta anys d’exili -amb l’operació plebiscitària d’Indalecio Prieto per atraure’s els monàrquics donjoanistes- en l’acceptació de Joan Carles I el 1975. Una reinstauració que, pel guany del parlamentarisme, es va voler veure com una "República coronada". L’acusació, per tant, al PSOE que ha renegat d’una suposada ànima republicana se sustenta més en apriorismes i en el joc polític que no pas en el coneixement del desenvolupament històric del partit.

Això al marge, el suport de Pedro Sánchez a la Corona es basa en altres motius. Un de cabdal és que, com ha assenyalat el politòleg Josep M. Colomer a El País a "La Monarquía, cabeza de turco" (22 d’agost), provar un canvi de règim en les circumstàncies actuals resultaria un “naufragi gairebé garantit” per a l’Estat. Una segona raó, més pregona, és que l’Espanya de les autonomies basada en la monarquia constitucional és un producte eminentment del PSOE. Primer des de l’oposició a Suárez -d’aquí els vincles amb el món que representa Ónega- i després com el partit que més temps l’ha governat (1982-1996, 2004-2011, 2018-avui) -23 anys de 43-, a més de la presència als ens locals i autonòmics.

No és estrany, doncs, que el pare socialista de la Constitució, Gregorio Peces-Barba, expressés a La democracia en España (1996) que “después de la Transición, la monarquía y la democracia están indisolublemente unidas y [...] el daño a la monarquía es un daño irreparable a la democracia”. Llegeixi’s PSOE on diu democracia. No es que la Corona estigui en mans de Sánchez, sinó que la monarquia parlamentària i el socialisme espanyol són avui dues cares de la mateixa moneda i difícilment l’una perviurà sense l’altra -el partit no ho faria amb la importància que té.

Vinculat amb aquest aspecte de construcció política hi ha un altre factor, gens menor, que ajuda a comprendre l’horitzó esperable (que cadascú decidirà si és desitjable o no) del moviment forjat ara entre la Zarzuela i la Moncloa (que expressava en aquest diari el 5 d’agost a "El joancarlisme ha mort, visca el rei!"). Felip VI té 52 anys; Pedro Sánchez, 48. Són gairebé de la mateixa generació. Passat el cop fallit (o no) del 23-F, els records que tenen tots dos (14/10 anys) del que ha passat a Espanya des de llavors, començant pel Naranjito del Mundial del 1982, són els mateixos. No els preocupa el llegat de Joan Carles I, que ja està escrit, sinó el futur del de cadascun. Al marge que mantinguin o no una relació cordial, en aquests moments l’un necessita l’altre per consolidar els projectes respectius. Pel que fa a Pedro Sánchez i al PSOE, respecte a la monarquia, els insomnes poden dormir tranquils.