Pel bé dels difunts
Hi havia un acudit d’humor negre, mai més ben dit, sobre un esclau (negre, per descomptat) que va aconseguir escapar-se d’una plantació del Mississipí. El van trobar mort al cap d’uns dies, amb setanta-cinc ferides de bala al cos. Quan el xèrif de la localitat va procedir a l’aixecament del cadàver, va declarar que mai havia vist “un suïcidi tan cruel”.
Ja em disculparan que els expliqui aquest acudit de mal gust, però és que em va venir al cap ahir, mentre escoltava unes paraules que eren encara d’un gust més nefast, perquè no es tractava de cap acudit. Es tractava d’una compareixença ministerial (a petició pròpia, això sí): ni més ni menys que la de Jorge Fernández Díaz, titular de la cartera d’Interior, a propòsit de la mortandat d’immigrants africans que es va produir fa uns dies a les costes de Ceuta.
Segons el ministre, els deu morts que es van produir en aquell penós episodi no van tenir “cap relació de causa i efecte” amb el desplegament policial activat per a l’ocasió. Fernández Díaz admet que es van fer servir dispositius antiavalots, perquè es tractava d’“una multitud de dos-cents immigrants violents” (potser hauria estat més oportú dir-ne “desesperats”?), però que aquests dispositius no varen anar més enllà del fet que els agents de la Guàrdia Civil varen disparar pilotes de goma dins les aigües del mar. “Dins aigües espanyoles”, va recalcar el ministre, perquè tots ens quedéssim més tranquils: si les aigües eren espanyoles, home, doncs res de dolent no podia passar. “Sempre, com a mínim, a vint-i-cinc metres de distància” de les fràgils pasteres dins les quals navegaven els negres il·legals. Diuen que els deu que hi varen morir, després d’haver practicat l’autòpsia a dos dels cadàvers, varen expirar “per ofegament”, ja que es veu que varen caure dins el mar a causa “de l’allau humana provocada pels mateixos immigrants”. Aquests negres, ja se sap, que només serveixen per ballar i per córrer als estadis olímpics, però que, en les ocasions serioses, sempre es desbaraten i s’amunteguen. Mai s’havia vist un suïcidi col·lectiu tan cruel, com diria el xèrif de l’acudit.
A mi, ja em disculparan, m’indigna i m’entristeix haver de sentir coses com aquestes. Les paraules de Fernández Díaz són humanament inacceptables, per molt que les escopís en seu parlamentària i a petició pròpia. ¿No li interessa saber, al ministre, quin va ser el motiu que va provocar aquesta “allau humana” que va acabar amb deu cadàvers surant dins el mar (en aigües espanyoles, això sí)? ¿Tal volta la bel·ligerància que van rebre de la Guàrdia Civil, amb els trets de goma al voltant de les seves embarcacions? ¿Com es produeix una situació de pànic entre un grup de dues-cents persones afamegades i exhaustes, embarcades i acaramullades de qualsevol manera, que després d’una travessia espantosa són rebudes a trets, ni que siguin de goma? Només li faltava dir, a Fernández Díaz, que els immigrants es varen morir de riure. Nosaltres, qualsevol dia, ens acabarem morint de fàstic.
